Cerca de notícies

Enquesta

Mapes mentals

18/3/2007 |

 

Tot melòman de pro té al cap el seu mapamundi particular d'indrets relacionats amb el seu art favorit. Si féssim una enquesta sobre Brasil, amb més o menys facilitat sortiria Heitor Villa-Lobos, però costaria aconseguir un segon nom de compositor, i amb gairebé tota probabilitat cap orquestra simfònica sortiria cartografiada. La recent visita de l'Orquestra Simfònica de l'Estat de São Paulo, dins del cicle Palau 100, ha estat una bona ocasió per descobrir que el Brasil també produeix conjunts de més que notable nivell. Com sempre, el cotó no enganya, i la prova del directe va confirmar la reputació que l'orquestra s'ha fet en el món discogràfic. La formació brasilera i el seu titular, John Neschling, van presentar-se al Palau de la Música amb un repertori exigent que anava i tornava entre les dues bandes de l'Atlàntic d'autors propers cronològicament.

Com a aperitiu ben consistent, Sensemayá del mexicà Silvestre Revueltas, una excitant partitura on Stravinsky es creua amb els ritmes amerindis. Neschling va mantenir aquí un ferri control de les frondoses forces a les seves ordres. La quadratura no va ser tan exacta en l'acompanyament de director i orquestra en el Concert per a piano núm.4 de Rakhmàninov, però això van ser menudeses davant el goig de poder escoltar en directe una partitura arraconada sense consideració per l'enorme popularitat dels dos concerts que el van precedir. En aquesta obra, per altra banda, hi havia la presència d'un altre dels atractius de la sessió, Nelson Freire. En el mapa mental del melòman, ajuda sempre que un artista gravi discos amb regularitat per no ser esborrat de la memòria. El pianista brasiler està vivint una veritable revifalla, amb registres aplaudits en la majoria de mitjans especialitzats, un retorn després d'anys de perfil més baix, si es prefereix, si no fos perquè, en la majoria de casos, l'artista mai havia marxat, simplement no sabíem on era. Negociant amb seguretat els nombrosos esculls de l'obra, Freire va signar un Rakhmàninov d'una evidència desarmant, amb l'emoció sempre present i sempre sota control, amb una intensitat en aparença simple quan és en realitat el fruit del treball constant, i un so de gran homogeneïtat.

La Simfònica de São Paulo va tornar a terres més properes amb la Bachiana brasileira núm.4, de Villa-Lobos, on Neschling va aconseguir de la corda una efusivitat diríem que tropical si aquest terme no fos massa tòpic. Nou salt de l'oceà per parar en els sempre vistosos Pins de Roma de Respighi, amb la seva apoteòsica desfilada de les legions romanes. Neschling no va eludir (no tenia per què fer-ho) l'espectacularitat de l'obra, això sí, va evitar la vulgaritat, mentre que l'orquestra lluïa tant a nivell col·lectiu com individual (esplèndid clarinet als Pins del Monte Gianicolo). São Paulo i Roma semblaven una al costat de l'altra en el mapa.

Xavier Cester
Avui