Cerca de notícies

Enquesta

Armes simfòniques

27/2/2007 |

 

La Pedrera acull l'exposició 'La música i el III Reich. De Bayreuth a Terezin', on es mostra com el règim de Hitler va utilitzar la música com a eina propagandística.

Més de 300 objectes, entre quadres, partitures, fotografies, escultures, pel·lícules i documentals, cartes, esbossos d'escenografies, cartells i, sobretot, enregistraments musicals i documentals, serveixen per il·lustrar l'exposició La música i el III Reich. De Bayreuth a Terezin, que es pot veure fins al 27 de maig a la Pedrera. La mostra comença amb un quadre d'Oskar Kokoschka titulat El poder de la música, un títol prou explícit per donar la pauta de per on van els trets.

Estructurada per àmbits, la Pedrera exposa com el règim nazi va fer servir la música per difondre el seu missatge polític i com va abolir, de la manera més ferotge, qualsevol veu crítica, no ja amb la seva política, sinó també amb l'estètica que promulgava. El punt de partida és la llibertat creativa de principis del segle XX, durant la República de Weimar, el naixement de l'Escola de Viena amb el seu màxim representant, Arnold Schönberg, i la presència de compositors tan importants com Hindemith, Kurt Weill i Zemlinsky. Però en contraposició a aquest creixement artístic, a principis des anys 30 ja es fa evident la prohibició i persecució de tots aquells músics que no segueixen l'estètica romàntica que proposa el règim nazi, fidel als postulats wagnerians, i l'exaltació de l'esperit nacionalsocialista. És el moment de les grans manifestacions propagandístiques a través de les pel·lícules de Leni Riefenstahl, els Festivals de Bayreuth i els grans concerts simfònics amb música de Bruckner o Beethoven, dirigits per Furtwängler, Klemperer o Knappertsbusch. És també l'estiu dels Jocs Olímpics de Berlín, amb himne de Richard Strauss.

Per contra, l'exposició també mostra la prohibició de tota la resta de música. El 1935 el jazz és vetat a la ràdio, el 1938 es fa la famosa exposició Música degenerada, en la qual s'inclouen noms de compositors i escriptors com Weill i Bertolt Brecht, Alban Berg, Ernst Krenek -autor de l'òpera Jonny spielt auf (Jonny comença a tocar)-, i també l'opereta jueva, la música internacional i tots els nous corrents estètics i artístics. Fins i tot són bandejats de la història Mendelssohn, Meyerbeer, Offenbach i Mahler. Els compositors o bé s'exilien o són deportats a camps de concentració.

El més representatiu d'aquests camps és el de Terezin (Txèquia), en el qual són confinats gran quantitat d'artistes a qui permeten una "controlada llibertat artística", ja que aquest recinte serà l'aparador dels nazis de cara a la comunitat internacional per demostrar com de bé tracten els deportats. A Terezin s'hi troben gran nombre d'escriptors, pintors, arquitectes i músics, com el violinista català Eduard Rosé i el director d'orquestra txec Karel Ancerl. S'hi formen tres orquestres simfòniques i diferents grups de cambra, s'hi fan òperes representades i compositors com Pavel Haas, Hans Krása -autor de la famosa òpera infantil Brundibár-, Viktor Ullmann i Gideon Klein hi escriuen i estrenen obres abans de ser enviats a Auschwitz, on van ser executats -el catàleg de l'exposició inclou composicions d'aquests quatre músics-. La mostra acaba amb una llarguíssima llista que explica quin va ser el destí de cadascun d'aquests músics, tant els que es van quedar a Alemanya com els que es van exiliar o van ser assassinats.

Èmfasi a Terezin
Vinguda de La Cité de la Musique de París, aquest últim apartat dedicat a Terezin ha estat dissenyat especialment per a la mostra de Barcelona, en col·laboració amb la Fundació Caixa Catalunya. "L'exposició mostra les relacions entre la música i el poder, però en aquest àmbit de Terezin veiem com la música es fa palesa en condicions de màxima adversitat", explicava ahir Àlex Susana, director de l'exposició.

Entre les peces exposades hi ha escenografies per a òperes de Wagner, olis de George Grosz -Caïm o Hitler a l'infern- , Kokoschka i Felix Nussbaum -que va acabar gasejat a Auschwitz-, projectes de Kandinski, llibres com el Diccionari dels jueus en la música, cartes manuscrites, com una de Stravinsky, el certificat de conversió de Schönberg al judaisme signat per Marc Chagall, partitures autògrafes com la de Strauss per als Jocs Olímpics i una de Klein feta a Terezin, així com una signatura de Hitler, entre moltes altres peces, com retrats a l'aquarel·la i fotografies.

Amb tot, aquesta és una exposició per ser escoltada. Així, es fa imprescindible seguir la visita guiada amb l'ajut d'uns auriculars que, a més d'explicar la importància d'algunes de les peces, incorporen 37 fragments musicals d'autors ben diversos, des dels cants més exaltats de Wagner fins a una sonata per a piano de Haas o la veu infantil dels nens interpretant l'òpera Brundibár.

Concerts
I una exposició sobre música no podia acabar d'altra manera que amb música. Una sala blanca, sense cap altre element que el so del Rèquiem hebraic d'Eric Zeisl.

Paral·lelament a l'exposició, la Fundació Caixa Catalunya ha organitzat tres projeccions d'òperes de Krenek, Weill i Ullmann, cinc conferències sobre la llengua i l'extermini, tres concerts a la Pedrera amb obres dels quatre compositors assassinats i dos concerts a L'Auditori de Barcelona, un dels quals és l'òpera Brundibár.

Marta Porter
Avui