Cerca de notícies

Enquesta

La filla pròdiga

25/2/2007 |

 

No es pot imaginar estil més antitètic a l'ideari de Gérard Mortier -abominador constant de l'òpera entesa com a mer espectacle, com si el plaer fos pecaminós- que la grand opéra. Llavors, ¿per què s'estrena, coincidint amb les Jornades Europees de l'Òpera (que tractarem in extenso la setmana vinent), un nou muntatge de La Juive, 73 anys després de les últimes funcions a l'Òpera de París del que va ser un dels èxits més monumentals de la institució al segle XIX? Potser la raó està en el fet que l'obra de Halévy, amb la seva confrontació de religions i intoleràncies, ofereix una coartada ideològica perfecta per a la seva concepció intel·lectualitzada de l'òpera. Poc importa que ni la música ni el llibret segueixin sempre els camins políticament correctes desitjats.

Ironies del destí, va ser l'apartat musical i no el dramatúrgic el que va justificar amb escreix el rescat d'aquest obra semioblidada. Per descomptat, l'operació no s'entendria sense la presència de Neil Shicoff, Éléazar ja a Viena i Nova York. El tenor nord-americà s'implica en cos i ànima en aquest complex paper, i si bé es podia detectar un excés de melodramatisme en la cèlebre ària Rachel quand du Seigneur (un espontani li va reclamar sense èxit la cabaletta, un dels múltiples talls que va patir la partitura), la intensitat va ser esfereïdora, només comparable a l'emotiva contenció de la celebració de la Pasqua jueva a inicis del segon acte.

La protagonista de La Juive, però, és Rachel, aquesta jueva que mor cremada sense mai saber que, en realitat, és la filla del cardenal de Brogni (el paral·lelisme amb Il trovatore no és pas gaire diferent al que existeix entre l'inici de l'òpera i el dels Meistersinger de Wagner, gran admirador de l'obra de Halévy). Anna Caterina Antonacci troba en el repertori francès un camp perfecte per desplegar el seu immens talent. Cert, la tessitura és mortífera (prototipus del paper Falcon, la primera Rachel), i algun agut cridat va sonar incòmode, un preu pagat ben a gust quan a canvi el fraseig és d'una naturalitat i una elegància commovedores. La més ovacionada, tanmateix, va ser Annick Massis, que va resoldre la florida part d'Eudoxie amb una suficiència insultant alhora que es compenetrava a les mil meravelles amb Antonacci en les seves escenes conjuntes. La sorpresa agradable la va donar el Léopold de John Osborn, veu bonica i sense cap problema en aquest agut paper, mentre el veterà Robert Lloyd va estar a l'altura com a Cardenal de Brogni. L'èxit musical d'aquesta Juive té un altre protagonista destacat, Daniel Oren, un director líric bregat -quina agilitat de reflexos per resoldre el més mínim descontrol en fosat i escena (i n'hi va haver uns quants)- i alhora inspirat per traduir tant els moments d'unció com els de gran aparell habituals en un gènere que algun dia sortirà de les catacumbes.

Xavier Cester
Avui