Cerca de notícies

Enquesta

Jean-Pierre Dupuy: "La música contemporània mai arribarà al gran públic"

12/2/2007 |

 

Després de cursar estudis musicals tradicionals a París, --va ser deixeble de Magda Tagliaferro--, Jean-Pierre Dupuy va emprendre una doble carrera de pianista i director d'orquestra que, molt aviat, va decidir consagrar a la música contemporània. Amb una gran vinculació amb Andorra, on va crear el taller d'interpretació Musica Studio, Dupuy és fundador també del conjunt Solars Vortices, amb el qual ha estrenat més de 400 obres d'autors actuals arreu del món. A més del vessant concertístic, Dupuy ha desenvolupat una gran carrera en el vessant discogràfic, amb l'enregistrament de partitures clàssiques del segle XX, com les Sonates i interludis per a piano de John Cage o la integral de l'obra pianística de Josep Maria Mestres Quadreny.

--¿De quina manera va començar a interessar-se per la música?
--Jo vaig tenir la sort, des de nen, de viure en un ambient molt relacionat amb l'art en general i amb la música en particular. La meva mare, i els meus avis, sempre van estar molt vinculats amb escriptors, pintors, cineastes, i també músics. A casa dels meus avis, per exemple, hi anaven sovint compositors com Francis Poulenc o Darius Milhaud, i els vaig poder conèixer en la meva joventut.

--És vostè un privilegiat...
--Sí, tot i que el contacte amb aquestes persones va esdevenir una cosa quotidiana en la meva vida: El fet de conèixer gent que escrivia una música nova era per a mi totalment natural. I malgrat el distanciament generacional que em separava d'aquests artistes, vaig tenir l'oportunitat de tocar les seves obres davant seu. La veritat és que aleshores no me'n donava compte, i només ara, amb el temps, me'n adono de la immensa sort que vaig tenir.

--¿I va ser així com va conèixer les músiques més radicals?
--Bé, cal tenir present que aquests autors que jo interpretava en un primer moment eren compositors que van ignorar, en certa manera, la ruptura provocada per Schönberg amb el dodecafonisme. D'aquesta manera, vaig decidir anar pel meu compte a alguns concerts de música més avantguardista, perquè de fet, les creacions de Poulenc i Milhaurd no eren considerades música contemporània. En aquells anys, Pierre Boulez va crear Le Domaine Musical, que va fer possible la divulgació a París de molta música que fins aleshores no s'havia interpretat a la ciutat. Això em va permetre conèixer obres noves, va reforçar el meu interès per la música contemporània, i em va fer decidir en especialitzar-m-hi.

--¿Com va plantejar la seva carrera com a intèrpret?
--El meu afany mai ha estat el de fer una carrera de gran solista, de tocar només Chopin i els grans virtuosos del piano romàntic. Al contrari, sempre m'he interessat per la música viva, i per conèixer el pensament dels compositors. Conèixer un compositor, la seva personalitat, et permet palpar la música mateixa.

--¿La música contemporània és més exigent per a l'intèrpret que la del gran repertori clàssic?
--Jo diria que sí, perquè per tocar música clàssica evidentment cal un talent --és una música de molta dificultat--, però hi ha una tradició interpretativa al darrera. I aquesta tradició fa que, mentre assagem, no descobrim res de nou, perquè tota la part tècnica ha estat revisada constantment pels editors, que han anat buscant noves formes d'interpretació, desvirtuant, en la meva opinió, les obres. D'aquesta manera, l'intèrpret ja sap que a tal obra hi ha tal dificultat, perquè el mateix ensenyament musical ja està preparat per afrontar aquest tipus de repertori. En el cas de la música contemporània per a piano, però, els compositors no tenen en compte les posicions dels dits sobre el teclat. És una música que no és gens pianística, perquè ofereix una complexitat mai vista.
--I l'intèrpret, ¿com ha d'afrontar aquestes peculiaritats?
--Doncs això t'obliga a inventar, en certa manera, la interpretació que tu vols fer, i aquí recau la dificultat, en la part tècnica. Però a més de la qüestió tècnica, hi ha una part expressiva: A les obres que es regeixen per paràmetres que no són els melòdics cal trobar-hi un sentit. Cal buscar-hi un significat, i aquest significat només es pot trobar coneixent a fons el pensament del compositor. Això és una gran responsabilitat, perquè abans de tocar les notes que hi ha escrites a la partitura, cal fer una reflexió purament filosòfica: És una veritable aventura estètica.

--¿Considera que algun dia el públic acceptarà la música contemporània com a natural?
--Crec que la música contemporània mai arribarà al gran públic, i si ho fa, serà d'aquí 200 o 300 anys. No crec que arribi a veure el dia en que aquest tipus de música esdevingui massiva, si és que això arriba a succeir mai. La música actual està pensada per a una elit, un públic molt reduït a qui només interessa aquestes creacions. Però cal que els intèrprets fem el màxim d'esforç perquè la música d'avui arribi a un públic el més ampli possible.

--¿Creu que avui dia la tendència dels compositors és més neoclàssica que fa uns anys, en ple radicalisme de les avantguardes?
--Podríem parlar de dos tipus de compositors actuals: D'una banda, els que s'han mantingut fidels als
Després de cursar estudis musicals tradicionals a París, --va ser deixeble de Magda Tagliaferro--, Jean-Pierre Dupuy va emprendre una doble carrera de pianista i director d'orquestra que, molt aviat, va decidir consagrar a la música contemporània. Amb una gran vinculació amb Andorra, on va crear el taller d'interpretació Musica Studio, Dupuy és fundador també del conjunt Solars Vortices, amb el qual ha estrenat més de 400 obres d'autors actuals arreu del món. A més del vessant concertístic, Dupuy ha desenvolupat una gran carrera en el vessant discogràfic, amb l'enregistrament de partitures clàssiques del segle XX, com les Sonates i interludis per a piano de John Cage o la integral de l'obra pianística de Josep Maria Mestres Quadreny.

--¿De quina manera va començar a interessar-se per la música?
--Jo vaig tenir la sort, des de nen, de viure en un ambient molt relacionat amb l'art en general i amb la música en particular. La meva mare, i els meus avis, sempre van estar molt vinculats amb escriptors, pintors, cineastes, i també músics. A casa dels meus avis, per exemple, hi anaven sovint compositors com Francis Poulenc o Darius Milhaud, i els vaig poder conèixer en la meva joventut.

--És vostè un privilegiat...
--Sí, tot i que el contacte amb aquestes persones va esdevenir una cosa quotidiana en la meva vida: El fet de conèixer gent que escrivia una música nova era per a mi totalment natural. I malgrat el distanciament generacional que em separava d'aquests artistes, vaig tenir l'oportunitat de tocar les seves obres davant seu. La veritat és que aleshores no me'n donava compte, i només ara, amb el temps, me'n adono de la immensa sort que vaig tenir.

--¿I va ser així com va conèixer les músiques més radicals?
--Bé, cal tenir present que aquests autors que jo interpretava en un primer moment eren compositors que van ignorar, en certa manera, la ruptura provocada per Schönberg amb el dodecafonisme. D'aquesta manera, vaig decidir anar pel meu compte a alguns concerts de música més avantguardista, perquè de fet, les creacions de Poulenc i Milhaurd no eren considerades música contemporània. En aquells anys, Pierre Boulez va crear Le Domaine Musical, que va fer possible la divulgació a París de molta música que fins aleshores no s'havia interpretat a la ciutat. Això em va permetre conèixer obres noves, va reforçar el meu interès per la música contemporània, i em va fer decidir en especialitzar-m-hi.

--¿Com va plantejar la seva carrera com a intèrpret?
--El meu afany mai ha estat el de fer una carrera de gran solista, de tocar només Chopin i els grans virtuosos del piano romàntic. Al contrari, sempre m'he interessat per la música viva, i per conèixer el pensament dels compositors. Conèixer un compositor, la seva personalitat, et permet palpar la música mateixa.

--¿La música contemporània és més exigent per a l'intèrpret que la del gran repertori clàssic?
--Jo diria que sí, perquè per tocar música clàssica evidentment cal un talent --és una música de molta dificultat--, però hi ha una tradició interpretativa al darrera. I aquesta tradició fa que, mentre assagem, no descobrim res de nou, perquè tota la part tècnica ha estat revisada constantment pels editors, que han anat buscant noves formes d'interpretació, desvirtuant, en la meva opinió, les obres. D'aquesta manera, l'intèrpret ja sap que a tal obra hi ha tal dificultat, perquè el mateix ensenyament musical ja està preparat per afrontar aquest tipus de repertori. En el cas de la música contemporània per a piano, però, els compositors no tenen en compte les posicions dels dits sobre el teclat. És una música que no és gens pianística, perquè ofereix una complexitat mai vista.
--I l'intèrpret, ¿com ha d'afrontar aquestes peculiaritats?
--Doncs això t'obliga a inventar, en certa manera, la interpretació que tu vols fer, i aquí recau la dificultat, en la part tècnica. Però a més de la qüestió tècnica, hi ha una part expressiva: A les obres que es regeixen per paràmetres que no són els melòdics cal trobar-hi un sentit. Cal buscar-hi un significat, i aquest significat només es pot trobar coneixent a fons el pensament del compositor. Això és una gran responsabilitat, perquè abans de tocar les notes que hi ha escrites a la partitura, cal fer una reflexió purament filosòfica: És una veritable aventura estètica.

--¿Considera que algun dia el públic acceptarà la música contemporània com a natural?
--Crec que la música contemporània mai arribarà al gran públic, i si ho fa, serà d'aquí 200 o 300 anys. No crec que arribi a veure el dia en que aquest tipus de música esdevingui massiva, si és que això arriba a succeir mai. La música actual està pensada per a una elit, un públic molt reduït a qui només interessa aquestes creacions. Però cal que els intèrprets fem el màxim d'esforç perquè la música d'avui arribi a un públic el més ampli possible.

--¿Creu que avui dia la tendència dels compositors és més neoclàssica que fa uns anys, en ple radicalisme de les avantguardes?
--Podríem parlar de dos tipus de compositors actuals: D'una banda, els que s'han mantingut fidels als plantejaments més radicals de les avantguardes; i de l'altra, els que practiquen una música neotonal. Aquests últims creuen que d'aquesta manera tindran més èxit entre el públic. Però no ens enganyem: Si un compositor, avui dia, vol escriure com ho feien Scriabin o Debussy, és molt probable que el públic s'estimi més escoltar Scriabin o Debussy. Crec que és un plantejament equivocat, perquè d'aquesta manera es desvirtua l'aventura de la creació.

--¿Què en pensa del fet de que hi hagi poca música contemporània als conservatoris?
--En alguns conservatoris francesos el repertori contemporani sí que és força habitual, i afortunadament cada vegada més. Cal tenir present que el Ministeri de Cultura fa molts encàrrecs pedagògics a músics, però no a l'atzar ni per amistat, sinó perquè es considera que són docents qualificats per desenvolupar aquesta tasca. En el cas d'Andorra, per exemple, on no és possible cursar els estudis superiors de música, molts alumnes van a Espanya o França a completar la formació, i n'hi ha molts que, interessats per la interpretació de la música contemporània, em vénen a veure perquè no en tenen literalment ni idea.

--¿Què en pot dir de la seva activitat docent?
--Treballo amb una estructura amb seu a Andorra, anomenada Música Studio. Es tracta d'una societat que vaig fundar jo mateix i que gestiona totes les meves activitats pedagògiques. No és ben bé una escola, perquè no té caràcter fix, però sí que té la voluntat de ser un taller permanent d'interpretació musical. Dins el marc de Música Studio hi ha per exemple, els diferents cursos i classes magistrals d'interpretació que imparteixo.

--¿Com funcionen les classes de Música Studio?
--Bé, cal dir que no és la típica classe de piano, en la qual l'alumne arriba, toca, i se'n va. El que m'interessa és que s'estableixi una certa dinàmica entre els diferents alumnes. D'una banda, faig classes individuals de dues hores i després, una sèrie de classes col.lectives que serveixen per posar en comú els punts de vista dels diferents estudiants inscrits.

--¿I això obliga els alumnes a desplaçar-se fins Andorra?
--No, perquè Música Studio no té una seu permanent. Malgrat que hi ha una seu fixa a Andorra, no tinc cap alumne del Principat. La idea, en certa manera, és descentralitzar-ne l'activitat, perquè la institució també té centres a París, Barcelona i Madrid.

J. Salazar