Cerca de notícies

Enquesta

Tres dones

11/2/2007 |

 

Les recitalistes, no de raça, però sí espavilades, posen com a traca final alguna ària per així guanyar-se millor el favor d'un públic que en la seva gran majoria veu el lied com una prova a superar abans del premi operístic. Així ho va fer Daniella Barcellona en un concert on va lluir un hàbil histrionisme escènic, ben efectiu en una primera part centrada en Rossini, compositor ideal per a les capacitats de la mezzo italiana. El més remarcable va ser la cantata Giovanna d'Arco, resolta amb brillantor tècnica (si bé el greu ha perdut rodonesa) i tremp frasejador. En canvi, la segona part es va moure per uns paràmetres de plàcida ataràxia, mentre que l'estrena mundial de Le tre donne de Marco Taralli va incrementar la somnolència de la vetllada.

Nina Stemme va tenir al piano un partenaire de luxe, Antonio Pappano, en el retorn del titular del Covent Garden al Liceu molts anys després de ser-hi corepetidor. En les cançons de Grieg, Wagner, Sibelius i Rakhmàninov que Stemme va interpretar va dominar, per sobre del seu estil meticulós, el gaudi d'una veu excepcional, de centre pulpós i agut ferm, ja que va planar la sensació, més enllà de l'oblit de lletra en el segon Wesendonk-Lieder, que la soprano no havia interioritzat al cent per cent el programa. Pot ser també un problema d'expectatives excessives o, fins i tot, qui sap si tot plegat només es tractava de la posada en escena d'un recital per ser gravat en DVD per EMI, com era el cas. De moments esplèndids n'hi va haver molts, però de colpidor només Surabaya Johnny de Weill. I Montserrat Caballé? Citem les seves paraules quan parlava d'un "refredat com una merda" que va fer que degués al públic "un recital millor". Incidències mèdiques a banda, les últimes actuacions de la gran soprano ja només són aptes per a fidels que escolten amb el cor i la memòria

Xavier Cester
Avui