Cerca de notícies

Enquesta

El primer pas

28/1/2007 |

 

Els bascos, quan s'hi posen, no s'estan per punyetes. Des d'aquesta temporada i fins al 2021, l'Associació Bilbaïna d'Amics de l'Òpera (ABAO) té previst dur a escena totes les òperes de Verdi, una iniciativa ambiciosa i alhora visionària que mereix tota la nostra admiració. Serà aquesta una oportunitat per comprovar de primera mà com el compositor italià no va néixer geni, si no que s'hi va fer al llarg d'una trajectòria fascinant. Això va quedar més que clar en la segona proposta del cicle, 0berto, conte di San Bonifacio, la primera òpera de l'autor de Falstaff, estrenada a la Scala el 1839.

Si no fos pel nom que surt al frontispici de la partitura, aquest títol romandria arraconat enmig de la pila d'obres nascudes al segon terç del segle XIX. Però com que és de Verdi, la temptació és de buscar el més petit antecedent del que vindrà després. Per descomptat, l'energia a vegades indòmita dels seus primers títols és present, així com algun gir melòdic o rítmic que ens recorda altres obres. Però, comptat i debatut, Oberto és una òpera mediocre, de trama infumable redimida en comptades ocasions per la música, un primer pas necessari, malgrat tot, per començar un camí gloriós. L'obra necessita molta ajuda per poder surar, i al Palau Euskalduna, per contra, va tenir algun llast que l'enfonsava encara més.

El principal culpable va ser Yves Abel, un director la reputació del qual, vistes altres actuacions a casa nostra, ens sembla inconcebible. La batuta del canadenc va apagar, com si fos la mànega d'un bomber, qualsevol espurna d'energia, qualsevol flama de vida que hi havia en la música, gràcies a l'acció mortífera de temps somorts i accents afeblits, i si la Simfònica del Principat d'Astúries almenys va complir, el voluntariós cor no va poder amagar les seves mancances. La posada en escena d'Ignacio García es va encomanar dels defectes de la direcció musical (potser va ser a l'inrevés). Els decorats i vestuari de Domenico Franchi evocaven de forma estetitzant una Edat Mitjana vista sota el prisma decimonònic (Leonora semblava sortida de The Lady of Shalott de Waterhouse), llàstima que l'estatisme imposat a l'acció per García contribuís a l'ensopiment de la funció. Potser és un tòpic, però horroritza pensar que un director de 29 anys pugui tenir una concepció tan antiquada de l'òpera.

Les alegries van venir del camp vocal, no tant pel desajustat Riccardo d'un Carlo Ventre que només coneixia una dinàmica, com per l'Oberto autoritari d'Ildar Abdrazakov (la seva ària al segon acte va crear l'únic moment d'entusiasme en l'estrena). Presència sorprenent la d'una notable Brünnhilde com Evelyn Herlitzius en terres verdianes: el cant ple de convicció de la soprano alemanya va donar credibilitat al patiment de Leonora, mentre Marianne Cornetti gairebé feia oblidar que Cuniza és una bleda.

Xavier Cester
Avui