Cerca de notícies

Enquesta

Tenim un problema?

28/1/2007 |

 

Les actuacions d'Ofèlia Sala al Petit Palau i Violeta Urmana, uns metres per sobre, dins de Palau 100, van tenir diferències, similituds i una preocupant coincidència. Sala va oferir un Liedarabend pur, sense concessions gratuïtes, amb un programa deliciós ben correspost per l'exquisidesa del seu cant, mentre que Urmana, a més de repetir els Wesendonck-Lieder i alguns Strauss del seu recital del 2004 al Liceu (també va afegir uns esplèndids Rakhmàninov), va caure en la temptació de tancar el programa amb tres àries d'òpera. La dilatada Viola va posar a prova els recursos expressius de la soprano valenciana, però si algú temia que el seu cant només era apte per als lieder més íntims, Sala, pletòrica de forma, ho va desmentir de forma magistral amb uns colpidors Brahms.

L'actuació d'Urmana va ser la pròpia d'una de les veus més sanes i espectaculars del moment. El pas de mezzo a soprano no ha deixat seqüeles, i si l'agut no té la rodonesa del centre, és emès amb una seguretat astoradora. La cantant lituana, a més, és una intèrpret curosa, d'un estil liederístic irreprotxable, si bé de nou va aparèixer l'ombra de certa reserva expressiva, com si Urmana no s'acabés d'implicar al cent per cent. No parlem en absolut de fredor, però sí de la manca d'aquell element indescriptible que provoca calfreds en l'espectador. Això va quedar més evident quan Urmana es va deixar anar en les àries d'òpera, com un Suicidio, o un Pace, pace tremends.

La preocupant coincidència entre aquests recitals de dues cantants en plenitud va ser els nombrosos buits a les sales. Si el Petit Palau no ha aprofitat l'avantatge de l'obertura anterior a una Sala de Cambra de l'Auditori ja a tota màquina, Palau 100 confirma un preocupant, per escàs, poder de convocatòria quan no són presents les dues patums de sempre. Tenim un problema?

Xavier Cester
Avui