Cerca de notícies

Enquesta

Moros i cristians

21/1/2007 |

 

És curiós constatar com un dels compositors cabdals del segle XIX avui és un proscrit de les programacions. El pèndol de la fama és advers a Giacomo Meyerbeer i a la grand opéra que ell va dur al zenit, un gènere ara considerat desfasat. Esclar que també ho era no fa pas gaire l'opera seria i ara se'n fa a tort i a dret. Abans dels seus èxits a París, Meyerbeer va triomfar a Itàlia, sobretot amb Il crociato in Egitto (1824), l'últim dels sis títols escrits a la península, pas necessari abans de fer el salt de Robert le Diable (1831) i, de retruc, última òpera important escrita per a un castrat, Giovanni Battista Velluti. Un any abans, el mateix teatre de La Fenice de Venècia va acollir l'última òpera que Rossini estrenaria a Itàlia, Semiramide, amb qui Il crociato comparteix llibretista (Gaetano Rossi) i estructura monumental. L'influx rossinià és evident en la vocalitat ultravirtuosa de Meyerbeer, però el sediment dels grans conflictes històrics immiscint-se en els destins individuals, un tret de la grand opéra (i Verdi), ja és aquí.

El punt de partida del llibret promet emocions fortes: un croat roman, disfressat, en terra sarraïna, on s'enamora de la filla del soldà, amb qui té una criatura secreta, fins que els seus companys de l'orde de Rodes van a Egipte a signar la pau amb els infidels mentre la seva promesa, disfressada d'home, intenta retrobar a qui creu mort. Llàstima que els continus girs de la trama es tornin indigestos. En tot cas, seria ridícul buscar en l'obra, si apliquéssim la mirada anticristiana ara en boga, la superioritat moral dels musulmans o, almenys, un cant a la tolerància entre religions. Malgrat que Aladino es mostri més magnànim que Adriano, tot i els seus esclats de fúria, el final és feliç perquè la mora Palmide se'n va d'Egipte ben conversa (i ben casada) amb el cristià Armando. Els moros poden ser nobles, però els cristians encara ho són més, per això salven Aladino d'una sublevació palatina (un dels revolts més convulsos de la trama).

Per a multiculturalisme, millor el de Meyerbeer, considerat a l'època una síntesi de vocalitat italiana i harmonia i orquestració alemanyes. Sovint se'l lloa més per la ciència que per la inspiració, i una mica d'això passa a Il crociato. L'originalitat estructural (la multiseccional introducció al primer acte, per exemple) i una instrumentació amb combinacions inusitades destaquen per sobre de melodies que no queden immediatament en la memòria. Tot i així, hi ha moments esplèndids, on els dos factors queden equilibrats, com el deliciós trio per a veus blanques Giovinetto cavalier, el final del primer acte amb la seva confrontació de dues bandes escèniques, un quartet convertit en sextet o l'Inno di morte. Aquestes són les puntes d'un iceberg dilatat que, malgrat els nombrosos talls, va arribar (amb entreacte) a les quatre hores de funció. Els bons espectacles, si són llargs, molt millor.

Xavier Cester
Avui