El millor dels mons
14/1/2007 |
L'escenari d'un teatre costosíssim s'ensorra a les poques setmanes de funcionament, es posa en perill la temporada i s'afegeixen més euros a una factura que sembla un pou sense fons. Un altre teatre perd el cap (o els caps) anul·lant la reposició d'un muntatge estrenat fa tres anys sense gaires escarafalls, per por de possibles accions violentes per l'aparició d'uns altres caps -seccionats- de divinitats de tota mena, i després es fa enrere sense que a les funcions passi res de res. Un tenor més divo que ningú marxa als pocs minuts de començar l'òpera, enfurismat perquè el públic no sap apreciar el seu talent, i no es cansa després de fer declaracions paranoiques mentre fa el número davant d'un teatre del qual potser només li quedarà com a record la foto que fa amb el seu mòbil. El superintendent del mateix teatre cancel·la la presentació d'un espectacle coproduït amb altres sales després de veure'l i comprovar, amb el seu fill al costat, com hi surten tot de capitostos mundials en banyador.
Per ser un gènere elitista, l'òpera ha ocupat en els últims mesos als mitjans moltes pàgines i minuts de pantalla, signe d'uns temps on per sortir en les informacions cal fer safareig com a Aquí hay tomate. ¿A qui li interessa la qualitat quan tenim un ingredient tan operístic com el melodrama, encara que sigui de baixa estofa? Malgrat tot, en els casos citats hi ha un seguit d'elements preocupants que mereixen algun comentari, encara que sigui de forma sintètica. Si comencem pel Palau de les Arts de València, l'alegria sincera per comptar amb un nou teatre operístic ambiciós i amb ganes de fer-se un lloc en el panorama internacional està enfosquida per les dimensions faraòniques d'un projecte i d'un equipament que, a la vista està, no s'ha fet bé. Aquestes coses passen, comentaven Zubin Mehta i Lorin Maazel arran de l'accident de la plataforma escènica. Bé, que citin un exemple equiparable en algun altre teatre. La cosa que sí que pot passar algun dia és que la Generalitat valenciana entri en fallida.
Pel que fa a l'Idomeneo de la Deutsche Oper de Berlín, el cronista no vol centrar-se tant en la defensa necessària i aferrissada de la llibertat d'expressió i, en general, dels valors d'una cultura, l'europea, acomplexada fins a la paràlisi i gairebé l'autoimmolació, com la conversió del cas en excusa per a alguns per tornar a la càrrega amb unes perilloses idees reaccionàries (que no conservadores, aquestes són respectables i en algun punt compartibles) en matèria de posada en escena operística. Hans Neuenfels, el director d'aquest Idomeneo, no ens genera gaires simpaties (hem vist espectacles seus abominables), però encara menys els que ens volen fer viure en una bombolla atemporal i acrítica, com si l'òpera s'hagués de conservar en una torre d'ivori, verge i incorrupta pels segles dels segles.
Xavier Cester
Avui