Cerca de notícies

Enquesta

La Fura reinterpreta 'La flauta màgica'

8/9/2003 |

 

El grup sorprèn amb una versió surrealista de l'obra de Mozart al Festival del Ruhr.

La Fura ha fet un altre pas de gegant en l'òpera amb l'estrena ahir d'una surrealista versió de La flauta màgica, una de les obres més populars de Mozart, en una antiga central elèctrica de Bochum (Alemanya), un dels escenaris més grans del Festival del Ruhr.
Hi havia una enorme expectació entre la premsa mundial després de la bona impressió que va deixar el seu anterior muntatge de La condemnació de Faust, d'Hector Berlioz, al Festival de Salzburg, dirigit llavors per Gérard Mortier, avui màxim responsable del del Ruhr. Els que hi van poder entrar --hi havia una llarga llista d'espera entre els periodistes a l'estrena-- no en van sortir defraudats. Una ovació de 10 minuts va premiar el grup al final.
La Fura del Baus proporciona a aquesta òpera una nova dimensió. És presentada amb una altra pell més moderna, que n'altera completament l'essència. L'al.lucinant acció es desenvolupa a un ritme trepidant, amb quadros de gran plasticitat. S'han suprimit els diàlegs i hi ha un gran protagonisme d'imatges digitals.
Una moderna escenografia, feta a partir de 12 grans mòduls inflables i transparents, recrea un món ambigu i caòtic però meravellós, per on transiten emocions i idees interpretades amb ganes per un bon equip de cantants i ballarins.
Una serp digital persegueix el noble príncep Tamino (Matthias Klink, tenor), convertit en personatge de Playstation a joc amb la seva estimada Pamina (Genia Kühmeier, soprano). L'animal no mor en el primer acte, com passa a l'obra de Mozart. Aquí, segueix perseguint Tamino. La missió del rèptil digital és traslladar el missatge de l'obra al públic mitjançant uns textos en pantalla, llegits també per una veu en off, escrits per Rafael Argullol.

UN VESTUARI ATRACTIU

També el vestuari sorprèn: l'ocellaire i vividor Papageno (Christian Gerhaher, baríton) i la seva Papagena (Anne Cambier, soprano) llueixen un conjunt de cuir vermell matador; Sarastro (Kwangchul Youn, baix), summe sacerdot del temple de la saviesa a l'obra de Mozart, hi apareix com un creuament entre amo de casino i xaman; la Reina de la Nit (Erika Miklosa) i les seves tres dames (Dorothee Jansen, Marie-Belle Sandis i Marijana Mijanovic), sorgides del costat fosc, porten uns vestits cenyits lluminosos amb bombetes als pits i al sexe; l'estètica de Monostatos (Burkhard Ulrich, tenor) és motard: samarreta negra sense mànigues, tatuatges i mocador al cap.
S'ha escrit molt sobre La flauta màgica, una òpera plena de simbolisme i amb molts nivells d'interpretació. Es pot entendre d'una manera senzilla, com una comèdia sorgida de la fantasia sobre el bé i el mal, que combina serietat i comicitat, o bé com una obra filosòfica profunda sobre els esforços de l'home per aconseguir la veritat. "Tu, espectador, que estàs veient aquesta obra, pots canviar les coses", es diu des d'una pantalla i la veu en off.
La creació d'Àlex Ollé i Carles Padrissa (concepció i direcció d'escena), en col.laboració amb l'escultor Jaume Plensa (concepció, escenografia i vestuari), i amb Frank Aleu (vídeo), proposa una reflexió sobre la incertesa en què es troba l'home actual, que cada un interpretarà a la seva manera. Per alguna cosa el bastó de Sarastro té forma d'interrogant: encarna l'etern dubte de l'ésser humà.
El muntatge, una coproducció del Fetival del Ruhr i La Bastilla de París, es veurà fins al 6 d'octubre a Alemanya. El 2005 anirà a París (al gener) i al Real de Madrid (al juliol). Els catalans hauran de viatjar per poder-lo veure.

Marta Cervera
El Periódico