Cerca de notícies

Enquesta

Sacre i profà

24/12/2006 |

 

Ja tenim les festes a sobre i, com és costum del Quadern, farem unes quantes recomanacions per a tots aquells que desitgin que el tió cagui bona música, i deixarem per a la setmana entrant una segona tria per als monàrquics que esperen la visita dels mags d'Orient d'entre les nombrosíssimes novetats que, crisi o no, la indústria continua editant. Donada l'època, i tot just superada la tradicional cita multitudinària de la Fundació La Caixa, hem de començar pel Messiah de Händel -tot i que la seva relació amb Nadal sigui parcial- i el nou enregistrament que n'ha fet René Jacobs per a Harmonia Mundi. Més que un grup de solistes desigual, cal aplaudir la colorista direcció del músic belga al capdavant de l'excel·lent Orquestra Barroca de Friburg i el Cor del Clare College. Tampoc són els solistes l'element més destacat de la versió que The King's Consort ha fet per a Hyperion de la Petite Messe Solennelle de Rossini. Robert King ha triat amb encert la versió original per a dos pianos i harmònium, un dispositiu reduït que no contradiu el fet que l'obra ho és tot menys petita.

A les acaballes del 2006, Mozart no pot estar absent, per això és bo recomanar la Missa en do menor que ha gravat Louis Langrée (Virgin), a partir d'una edició que ell mateix ha fet de la inacabada partitura. Le Concert d'Astrée es troba igual de còmode en el repertori clàssic que en el barroc, però són les veus cristal·lines de Natalie Dessay i Véronique Gens les que capitalitzen, amb raó, l'interès del registre. Continuem amb el repertori sacre, aquest cop de caràcter molt més monumental i massiu gràcies a Berlioz i el seu imponent Te Deum (Profil). Intèrpret suprem del compositor francès, Colin Davis va celebrar amb aquesta peça el 450 aniversari de la fabulosa Staatskapelle de Dresden, comptant amb un grapat de cors aplegats a la Kreuzkirche de la ciutat alemanya.

De caràctere més recollit són les Vísperas de Confesores de José de Nebra, unes obres que mostren una cara més austera de la producció d'aquest compositor de la que vam sentir en el recent concert de María Bayo al Palau. Àngel Requesens i La Grande Chapelle són els responsables d'aquesta atractiva recuperació patrimonial per al segell Lauda. Si fins ara la norma del Quadern era de parlar només de cedés que fossin recomanables per un o altre factor, ara en farem una excepció amb Ecce Cor Meum (EMI), pretensiós títol de la nova incursió de Paul McCartney en l'univers clàssic. El cronista admet que sempre ha patit al·lèrgia a Beatles i derivats, però tot i això les dosis de sucre postvictorià de l'obra són plaents durant cinc minuts (o durant un viatge d'ascensor), nocives durant una hora. Curiós, tanmateix, que aquest cop no vingui acreditat el nom de cap ajudant i/o negre al costat d'aquest compositor que reconeix sense por que no sap de solfa.

Xavier Cester
Avui