Cerca de notícies

Enquesta

Estrella rossiniana

30/8/2003 |

 

Flórez és una d'aquelles criatures que semblen haver nascut amb
una legió de fades padrines al costat. Fins i tot el seu francès era excel·lent

El Rossini Opera Festival va oferir en aquesta edició una oportunitat immillorable per copsar en un sol dia com funcionava la ment creativa del compositor italià en els darrers anys de la seva carrera teatral. En el darrer Quadern comentàvem la versió d'Il viaggio a Reims protagonitzada pels joves membres de l'Accademia Rossiniana. Hores després, el mateix dia 13, però en aquest cas no al Palafestival, sinó al teatre Rossini, pujava a escena Le comte Ory, el fill putatiu, per dir-ho d'alguna forma, d'aquella partitura. Sabedor que reunir tota la constel·lació d'estrelles necessàries per dur a bon port Il viaggio seria ruïnós, i ensumant-se potser també que el fet que l'obra fos creada per commemorar la coronació de Carles X podria tenir efectes nocius en el futur, Rossini va decidir retirar-la de la circulació. Molta de la seva música aniria a parar a la seva tercera òpera en francès, després de Le siège de Corinthe i Moïse et Pharaon, adaptacions extensives de dues de les seves òperes italianes, Maometto II i Mosè in Egitto. Abandonant el to dramàtic d'aquests títols, Rossini treballaria en un llibret basat en una balada medieval sobre l'homònim comte i els seus homes assetjant, en més d'un sentit, un convent de monges. Eugène Scribe i Charles Gaspard Delestre-Poirson convertirien, en un vodevil estrenat el 1816, les monges en les esposes de croats lluitant en Terra Santa els quals, per evitar suspicàcies, apareixen, com el setè de cavalleria, al darrer moment, mentre que és el comte qui es disfressa de monja per guanyar-se l'entrada al castell.
No només Rossini aprofitaria el seu treball previ per a la nova obra, també ho van fer els llibretistes esmentats, concentrant la trama del vodevil en el segon acte de l'òpera, i desenvolupant una nova trama en el primer acte en la qual el Comte Ory es fa passar per un eremita que aconsella les joves damisel·les, amb les mateixes intencions sexuals que quan entra al castell.
Formalment més consistent i exigent en veus i orquestra que la contemporània opéra comique, apartada de l'òpera buffa italiana pel seu ús del recitatiu acompanyat, Le comte Ory té, en definitiva, una temàtica picant que tant la música reaprofitada d'Il viaggio a Reims (Rossini sabia ben bé què anava bé i què no, les comparacions entre les dues obres són ben instructives i, a vegades, sorprenents) com la creada ex novo (sobretot en el segon acte) serveix de manera deliciosa, i que té el seu punt culminant en el trio entre Ory, el seu patge Isolier i la comtessa anhelada per ambdós, un fragment de deliciosa ambiguïtat: un home disfressat de dona cortejant la que creu que és una dona però de fet és un home interpretat per una dona, que, al seu torn, s'ho fa amb una altra dona. Fragment d'una nocturnitat excelsa i hipnòtica, no és d'estranyar que després Rossini faci via en un final d'obra tan precipitat i sorprenent (per als cànons habituals) com el de Semiramide, ves per on, l'altre nou muntatge d'aquesta edició del Festival de Pesaro.


JUGANT A 'LE COMTE ORY'
Després d'una llarga absència dels escenaris lírics, Lluís Pasqual ha tornat al món de l'òpera amb aquesta nova producció al certamen italià, en què signa, a més de la direcció escènica, els decorats, el vestuari i, amb Wolfgang Zoubek, la il·luminació. Un saló luxós amb les seves làmpares, aranyes i cortinatges és el marc de l'acció en què un grup de personatges de l'alta societat, mentre coquetegen entre ells, juguen al teatre recreant la història del comte Ory. Tot i que Pasqual intenta delimitar els dos camps d'acció, el de la representació i el de fora -per exemple, al començament del segon acte, amb les dones maquillant els homes que es disfressaran de monges-, la barrera a vegades, més que volgudament boirosa, és confusa. Dit d'altra forma, hi havia moments en què el cronista dubta que algú que no conegués la trama de l'obra rossiniana acabés d'entendre de què anava tot plegat, però el que sí que va aconseguir és palesar l'estil un punt esbojarrat (el cor Buvons, buvons) que uns actors aficionats tindrien en una representació mig en broma i els intents d'aprofitar el fet de fer comèdia per aconseguir avanços en el seu flirteig, això sí, amb les dones sempre controlant la situació. Ressenyem també algunes bromes religioses (l'entrada de la comtessa con si fos un pas de Setmana Santa) en el balanç d'una proposta potser no rodona però almenys sí intel·ligent.
Debutava a Pesaro, com Pasqual, Jesús López Cobos, qui ja havia dirigit molta d'aquesta música al Viaggio de la darrera temporada liceista (bé, no exactament la mateixa, ja ens entenem), i, com en aquella ocasió, la seva batuta va destil·lar elegància i refinament, ben servida per la més eficient que brillant orquestra del Teatro Comunale de Bolonya, però també va saber trobar més lleugeresa escumejant que a Barcelona. El Cor de Cambra de Praga va revalidar la mediocre impressió causada al llarg de tot el festival.


FLÓREZ SUPERSTAR
Tanmateix, el motor i el reclam veritable de la producció no era altre que la nova estrella lluent del firmament tenoril, Juan Diego Flórez. I el peruà no va decebre, ans al contrari, va refermar que el seu estatus actual no és fruit del màrqueting sinó d'unes qualitats enormes: amb una presència escènica capaç de robar molts cors (en una web dedicada a ell se subratlla que el seu atractiu enamora tant dones com homes), una veu preciosa de dalt a baix, una capacitat per superar com si fos un joc de nens les més alambinades floritures rossinianes, uns aguts com Déu mana, un fraseig acuradíssim, Flórez és d'aquelles criatures que semblen haver nascut amb una legió de fades padrines al seu costat. Si fins i tot el seu francès era excel·lent!
La resta del repartiment no podia jugar en la mateixa lliga, i no ho va fer. Alaistar Miles va ser un sòlid Gouverneur, negociant bé la seva ària, Marie-Ange Todorovitch un Isolier explosiu que va anar centrant-se al llarg de la representació, Bruno Praticò un Raimbaud amb moltes taules en el gènere buffo (demostrades en la seva ària en què descriu la seva visita al celler de la comtessa, derivada de la descripció de nacionalitats que fa Don Profondo al Viaggio a Reims), però amb un d'aquells timbres que fan mal a l'orella i un francès execrable, mentre que Marina de Liso i Rossella Bevacqua eren unes complidores Ragonde i Alice.
Ens queda la Comtessa de Stefania Bonfadelli, una de les sopranos italianes en ascens. Recordant Kristin Scott Thomas en el seu vestuari i aparença, la cantant semblava conscient que el xou era d'un altre, però va intentar evitar-ho amb una brillant dosi de pirotècnia vocal i excursions no sempre ajustades al registre sobreagut. Però la veu té un regust d'acidesa excessiu, i la cantant no compensa el desplegament d'una tècnica eficient amb un major escalf emocional. El seu èxit va ser gran, cert, però quan hi ha una estrella de la magnitud de Juan Diego Flórez el millor és no acostar-s'hi gaire per no cremar-se. El peruà actuarà al Liceu la temporada vinent en la Maria Stuarda (en concert, ecs!) protagonitzada per Edita Gruberova. El paper és ben diferent (i les dimensions del teatre, també), però l'espectacle sembla garantit.

Xavier Cester
Avui