Cerca de notícies

Enquesta

Bojos per l'òpera

10/12/2006 |

 

Entre 1831 i 1841 la Scala de Milà va estrenar 35 òperes, de les quals, a molt estirar, només dues (Norma de Bellini i Lucrezia Borgia de Donizetti) són interpretades avui en dia amb regularitat. És tan sols un exemple d'un fet d'una pura i simple lògica matemàtica: com més òperes s'estrenen, més possibilitats hi ha que en surti una obra vàlida. La possibilitat d'error és una condició sine qua non d'aquest procés, o per dir-ho més clar, qui no arrisca no pisca. Mentre el Liceu continua essent un dels teatres europeus més al·lèrgics a la nova creació, el Festival d'Òpera de Butxaca i Noves Creacions (no cal cap perdó per la redundància) manté la seva boja -en el bon sentit del terme- aposta per la renovació del gènere, imprescindible si no es vol que aquest visqui de posar un cop i altre al microones els títols de sempre.

Com en anys anteriors, el certamen ha presentat espectacles que superen els límits més amplis del que es pot entendre per òpera, amb resultats desiguals. A més de l'ús de la música electrònica, Trenes de marzo i Nou I_D tenen en comú la molesta pulsió de molts creadors cap al sermó, en el primer cas al voltant dels atemptats de l'11-M a Madrid, en el segon, més confús, sobre la identitat a les megalòpolis actuals. La faramalla tècnica (a la qual no neguem cap mèrit) desplegada per l'espectacle de Kònic Thtr només desperta un interès molt puntual, mentre almenys Trenes de marzo, sobre els sons a voltes suggerents de Lars Graugaard, tenia al seu favor el tour de force del contratenor Oriol Rosés.

Sens dubte, el magnífic El fervor de la perseverança de Carles Santos ha estat l'aposta més reeixida del que hem pogut veure en aquesta onzena edició, mentre Il barbiere di Siviglia de Paisiello anava directe al cor nostàlgic dels fidels del Festival que rememoraven les funcions a l'enyorat Malic. Un cop més Joan-Anton Sánchez va crear un espectacle reeixit amb ben pocs elements escènics i una ajustada direcció d'actors que subratllava els elements més bufonescos de la trama. El risc va estar en el desequilibri en la perícia escènica del repartiment. L'expansiu Figaro de Toni Marsol es menjava tothom que se li posés al davant, i Xavier Mendoza no es va quedar gaire enrere amb un Bartolo en el qual no calia estrafer tant la veu per fer gràcia, mentre Joan Sebastià Colomer era un Basilio de més impacte escènic que vocal. La part més verda de l'equip va ser l'Almaviva de Marc Sala, tenor de timbre preciós si bé amb desigualtats de color i un sentit matusser del recitatiu, i la Rosina no sempre ben afinada de Laura Sabatel. Xavier Puig va suar per mantenir la quadratura, ja que, tot i la pantalla que hi havia al fons de la Sala Oriol Martorell, dirigir d'esquena als cantants no facilita les coses. Malgrat tot, la seva versió àgil i detallista confirma que Puig és un dels millors directors joves del país.

Xavier Cester
Avui