Cerca de notícies

Enquesta

El conte meravellós de Hans Werner Henze

29/8/2003 |

 

Henze ha declarat que 'L'Upupa' serà la seva darrera òpera. Tant si és així com si no, aquest encàrrec del Festival de Salzburg presentat amb tots els honors és una obra esplèndida.

Per narrar aquesta faula oriental, el fresc sonor creat pel compositor alemany és literalment enlluernador i hipnòtic



Com en tots els contes, el tres és el número clau: a L'Upupa und der Triumph der Sohnesliebe (La puput i el triomf de l'amor filial) hi ha tres ancians governants, tres germans que van a la recerca de l'ocell meravellós que el seu pare desitja i tres quests que Al Kasim, el fill bo, haurà de superar, amb l'ajut d'un dimoni més entremaliat que demoníac. I com en molts contes, el final és obert.
Nascut el 1926, Hans Werner Henze és una de les figures cabdals de la música de la segona meitat del segle XX, amb una important producció operística (coses de la vida, cap de les seves òperes mai ha pujat a l'escenari del Liceu), en la qual ha col·laborat amb autors com Ingeborg Bachmann, Edward Bond i W.H. Auden. En aquesta ocasió, però, ell mateix ha escrit el llibret (a més de dibuixar les coloristes aquarel·les que acompanyen la seva edició, al costat del dietari del període de composició).


Fent camí
Amb ecos de La flauta màgica i El rapte del serrall, aquesta "comèdia alemanya basada en els àrabs", com el mateix Henze la subtitula, té com un dels seus temes centrals l'amor sense compromisos d'Al Kasim, aquest bonhomiós personatge de bon cor, cap al seu pare, que el durà a enfrontar-se a ignots perills. També hi ha l'amistat entre Kasim i el dimoni, i el pas ineluctable del temps, representat per aquest ocell màgic de plomes daurades que marxa del costat del pare del protagonista.
Però, per sobre de tot, el que importa al capdavall no és tant el camí sinó caminar, no l'objecte buscat sinó la recerca. Al Kasim marxa al final de l'òpera per complir amb una nova promesa, un nou quest que portarà a un altre, i aquest a un altre, en una espiral que pot no tenir fi. L'alternativa és quedar-se palplantats on som, segurs, però inerts. Henze, un dels creadors més inquiets de les darreres dècades, tanca el seu corpus operístic amb una mirada alhora optimista i melangiosa, vital, però serena.
Per narrar aquesta faula, el fresc sonor creat és literalment enlluernador i hipnòtic. Cert que, com en moltes altres òperes contemporànies, l'interès està més en l'orquestra que en les veus, però la varietat de recursos emprats per Henze, del simple parlat al declamat cantable, passant per l'sprechsgesang, és encomiable i permet comptar tant amb el to grotesc dels dos germans de Kasim -que, com al Josep bíblic, llencen el seu parent a un pou-, la coloratura de l'estimada del protagonista, Badi'at, o els àgils diàlegs entre Kasim i el dimoni.


Versió de luxe
L'esplèndida orquestració (que mai ofega la nítida enunciació del text, un element del qual molts autors haurien d'aprendre de Henze) aconsegueix efectes de gran refinament als perfumats jardins de Pate i Kipungani, o de bella simplicitat a l'escena del pou, però inclou també altres recursos com les percussions xineses i els sons electrònics que envolten el públic del Kleines Festspielhaus: el batre d'ales de la puput, el cant de miríades d'ocells, el cavalcar dels cavalls. Art i natura units en una partitura en què l'orquestra té l'última paraula: un espectacular desplegament de percussió acompanya la marxa de Kasim, però mentre el seu pare i la seva promesa miren l'horitzó, un fragment d'angulosa bellesa tanca l'òpera. Fer camí és imprescindible, però sempre queda algú al darrere.
Tot això i més ho va copsar la batuta de Markus Stenz, extraient de la Filharmònica de Viena les tornasolades sonoritats que Henze demana, alhora que mantenia el pols d'una peça que en alguns moments (pocs) corre el perill de fer-se massa verborreica. Dieter Dorn comptava per al seu muntatge, coproduït amb el Real de Madrid, la Deutsche Oper de Berlín i el Massimo de Palerm, amb els brillants dissenys de decorat i vestuari de Jürgen Rose, d'un Orient recreat amb pocs i efectius elements, i poblat per criatures fantàstiques com aquest Dimoni de grans ales negres o les criatures estrambòtiques que guarden els jardins on Kasim ha de buscar els seus tresors.
Matthias Goerne va oferir el seu fraseig noble i intencionat i la seva veu vellutada (cert, una fracció menys impactant a l'escenari que en la sala de concerts) per a un Kasim que va trobar en el Dimoni de John Mark Ainsley la seva rèplica ideal. Amb una veu clara i segura, i amb una agilitat escènica que no queia mai en la sobreactuació, el tenor britànic va signar una interpretació magnífica. Impecable la Badi'at de Laura Aikin, mentre que Alfred Muff afrontava amb contundència les llargues tirades del pare de Kasim. Hanna Schwarz va deixar bon testimoni de la seva gran classe en el breu paper de Malik, Günter Missenhardt va ser un adequat Dijab, i Anton Scharinger i Axel Köhler van assolir una total complicitat com als germans dolents del protagonista. Serà L'Upupa la primera gran òpera del segle XXI? Ja se sap que els crítics són pèssims profetes, però l'obra de Henze té molts números.

Xavier Cester
Avui