Cerca de notícies

Enquesta

Matthias Goerne: "M'atreuen els personatges turmentats"

29/8/2003 |

 

Recentment protagonista de l'estrena mundial a Salzburg de la darrera òpera de Hans Werner Henze, 'L'Upupa und der Triumph der Sohnesliebe', Matthias Goerne torna demà a la seva cita amb la Schubertíada de Vilabertran.

"Puc tolerar una nota equivocada al piano, però no estar a l'escenari amb algú sense fantasia"



X.C. La seva implicació amb 'L'Upupa' es remunta al començament del projecte.
M.G. Hans Werner Henze va venir fa quatre anys a veure el meu primer Wozzeck a Zuric. Em va demanar si estava interessat en la seva nova òpera, li vaig preguntar sobre l'argument i em va prometre que el meu paper, Al Kasim, seria prou important. Ha estat un gran honor que hagi compost aquest rol per a mi, tot i que les dues darreres escenes les vam rebre sis setmanes abans de l'estrena i les vaig haver d'estudiar ja a Salzburg.
X.C. Com definiria el seu paper?
M.G. És el típic heroi, fort, amb molta voluntat i que sempre té èxit en el que es proposa. Pel que fa a l'aspecte vocal, al començament sembla fàcil, però a mesura que avança l'obra es va fent més feixuc. Vaig estar sempre en contacte amb Henze, i vaig poder estudiar els accents que volia, el caràcter de l 'sprechsgesang, i trobar l'equilibri adequat. No va caldre cap canvi perquè coneix bé la meva veu.
X.C. ¿Va afectar el canvi del director previst, Christian Thielemann, per Markus Stenz?
M.G. Dues setmanes abans d'arribar a Salzburg, Markus Stenz em va trucar per fer-me moltes preguntes sobre l'obra. Jo ja havia sentit molts rumors sobre Thielemann, i just el dia després es va anunciar que Stenz seria el director musical. És una persona encantadora, molt ben preparada i amb gran sensibilitat cap a la música contemporània, la seva influència sobre l'orquestra [la Filharmònica de Viena] ha estat enorme. Quan Henze va arribar, uns deu dies abans de l'estrena, es va emocionar molt quan va escoltar la seva pròpia obra per primer cop.
X.C. I què n'opina del muntatge de Dieter Dorn?
M.G. Al ser una estrena absoluta, ha estat més aviat prudent, no ha buscat fer una interpretació personal. Crec que en L'Upupa hi ha més del que s'ha vist a Salzburg.
X.C. Aquest no ha estat el primer cop que interpreta una òpera de Henze.
M.G. Cert, sense haver cantat mai cap ària d'òpera, vaig debutar com a protagonista de Der Prinz von Homburg. Henze ha creat una gran obra per al teatre i crec que Die Bassariden, al costat de Wozzeck, és una de les òperes més importants del segle XX. L'Upupa és molt sorprenent, molt diferent al que havia fet abans. Quan coneixes la seva vida i la seva personalitat, veus que hi ha molt d'ell mateix.
X.C. Vostè sol ser molt selectiu a l'hora de triar papers operístics.
M.G. Prefereixo fer obres en què s'equilibri la música, les característiques del paper i el significat de la peça. És molt fàcil fer certs rols només perquè els puc cantar, però això no m'interessa. M'atreu més el repertori del darrer romanticisme i del segle XX, personatges turmentats, personalitats trencades, amb llums i ombres, en les quals em puc projectar millor.
X.C. Wozzeck i Papageno són els seus papers més coneguts.
M.G. Cada cop que canto Wozzeck, trobo nous aspectes, les grans partitures mai són avorrides. En canvi, deixaré de cantar Papageno després d'un nou muntatge de La flauta màgica al Met de Nova York. Després d'haver cantat Wozzeck o L'Upupa, és difícil trobar el mateix nivell de tensió en Papageno.
X.C. Quins nous papers té en cartera?
M.G. Faré en concert El castell de Barbablava, de Bartók. També m'agradaria abordar Barak, Orest, i Amfortas.
X.C. Demà torna a oferir un recital a Vilabertran. A què es deu la seva fidelitat a la Schubertíada?
M.G. A Jordi Roch. És una persona extraordinària, un amant de la música entusiasta, amb educació i idees, interessat a aixecar un festival en aquesta zona que té molts altres atractius. En el recital faré lieder de Schubert i de Wolf, ja que enguany és el centenari de la seva mort. Seria estúpid no confiar en en Jordi i en el públic tan concentrat que té i anar sempre amb el mateix, com els cicles de Schubert.
X.C. Com és la seva col·laboració amb els pianistes que l'acompanyen?
M.G. Ha de ser una relació bona i intensa, però no només a nivell tècnic, sinó també de personalitat. Puc tolerar una nota equivocada al piano, però no estar a l'escenari amb algú sense fantasia.

Xavier Cester
Avui