Cerca de notícies

Enquesta

Afers patrimonials

3/12/2006 |

 

Ara que ja tenim nou conseller de Cultura, li podem demanar que tingui cura del nostre patrimoni musical, sempre que, esclar, els afers comunicatius que també estan en la seva òrbita d'actuació no mengin terreny als culturals. La recepta podria ser que les obres dels nostres compositors passats, presents (el conseller s'ha perdut per poc el concert que Barcelona 216 va dedicar a Joan Guinjoan pel seu 75 aniversari, esclar que la representació institucional va ser escassa) i futurs estiguin a l'abast dels intèrprets -així les podran difondre arreu per tots els mitjans- i del públic. Fàcil, oi? Aquestes reflexions, tanmateix, no vénen motivades tant pel nomenament de Joan Manuel Tresserras sinó per la recent visita del cronista al Festival de Música Espanyola de Cadis.

Un dels últims concerts de la quarta edició del certamen, al Gran Teatro Falla, duia per títol Manuel de Falla i Catalunya: vasos comunicants. La proposta era tan sintètica com imaginativa, i va comptar amb la participació de l'excel·lent Orquestra Ciutat de Granada sota la batuta d'Antoni Ros Marbà. El programa s'obria amb tres fragments de Fuego fatuo, òpera que Falla va compondre a partir de música de Chopin i que fa 30 anys el director català va adaptar instrumentant les parts vocals. Tota una raresa de refinades sonoritats que esperem retrobar un cop s'editi la gravació que Ros Marbà n'ha fet amb la Reial Filharmonia de Galícia. Per altra banda, en l'exili argentí, Falla va orquestrar la Cançó de l'estel de Los Pirineus del seu mestre Felip Pedrell, un dels passatges més bonics de l'òpera però que ben poca gent va escoltar en la versió concertant que en va fer el Liceu (cada cop més passiu en aquests afers patrimonials): la desbandada de públic als entreactes va ser abundosa. A sobre, més de tres anys després d'aquelles sessions, la gravació que es va fer de l'òpera de Pedrell encara dorm el somni dels justos.

La primera part culminava amb aquesta obra mestra absoluta que són les Vistes al mar de Toldrà, una partitura que en la seva versió orquestral no té res a envejar a la corrua de peces britàniques per a corda que es troben en dotzenes de cedés. La lluminosa versió de Ros Marbà (el qual ens comentava, per tancar el cercle, que l'últim concert que va dirigir Toldrà abans de morir va ser a Cadis amb L'Atlàntida de Falla) va tenir justa rèplica en una amorosida Ma mère l'oie, on el director català va graduar amb gran subtilitat les màgiques sonoritats invocades per Ravel. Després del concert vam poder fer dues constatacions. La primera, que és més fàcil escoltar a Catalunya orquestres de tercera de més enllà dels Pirineus que formacions estatals de categoria com la de Granada. La segona està amarada de perplexitat: Antoni Ros Marbà no dirigeix res a Barcelona aquesta temporada. Un director del seu nivell no és també patrimoni?

Xavier Cester
Avui