Cerca de notícies

Enquesta

La clemència convertida en tirania

28/8/2003 |

 

Martin Kusej i Nikolaus Harnoncourt continuen a Salzburg, amb 'La clemenza di Tito', el seu cicle d'òperes de Mozart.

Un excés de clemència és indicatiu d'un règim despòtic i injust. Així ho entén Martin Kusej en el nou muntatge de 'La clemenza di Tito' a Salzburg.

D esprés de l'abstrús Don Giovanni de l'any passat (reposat enguany), La clemenza suposa una clara millora en què intencions, mitjans i resultats estan més ben equilibrats. Lluny de l'exaltació de la bondat del poder monàrquic propi de l'opera seria, Kusej fa de l'obra mozartiana una lectura irònica en què el missatge de fons és l'exacte contrari del que es diu: en aquest cas, que la clemència, el perdó, són mostres evidents de l'existència d'un règim despòtic i que la caritat és la millor prova de les injustícies d'aquest món -i l'excusa per no canviar-ne les causes.
Kusej fa deambular els personatges amunt i avall pels quatre pisos de la gran i gèlida estructura, dissenyada per Jens Kilian, aixecada a la Felsenreitschule, amb una part central reminiscent d'un gran saló romà. El director d'escena no estalvia tocs absurds (l'entrada del cor, fent fotos a un immòbil Tito fins que aquest enuncia les seves primeres frases i tots es tiren a terra, espantats), grans cops d'efecte (l'incendi, explosió inclosa, al final del primer acte, que deixa les parets ben fumades al segon), tot per subratllar la seva visió d'un Tito amanerat i neuròtic, un tirà que no dubta a fer torturar brutalment Sesto.
També hi ha elements ridículs (els grans faldons de Tito i Publio) i altres de poc comprensibles: al cor final, un grapat de nens s'estiren, tors nu, en diverses taules davant parelles que mostren una ganyota forçada de felicitat. Una imatge desassossegant, però, què dimonis vol dir? ¿Que la felicitat del nostre món només és possible amb la submissió dels innocents?


Xiulets per a Harnoncourt
Com l'any passat a Don Giovanni, Nikolaus Harnoncourt va rebre una minoritària ració de xiulets al sortir després de l'entreacte, potser perquè, com aleshores, afavoreix temps ben pausats. Però dir que és lenta és una manera massa simple de descriure la seva direcció. Convençut que La clemenza di Tito és una obra meravellosa, Harnoncourt s'hi recrea a pleret, buscant el perfecte equilibri instrumental, el to més amorosit, tot plegat servit per una Filharmònica de Viena sedosa a l'extrem. De tremp teatral no n'hi va haver gaire, sobretot en uns recitatius massa premeditats, però era preferible deixar-se embolcallar per aquestes sonoritats tornassolades.
La millor còmplice que va tenir Harnoncourt va ser el Sesto de Vesslina Kasarova, capaç d'arribar als màxims extrems dinàmics i de tempo i alhora comunicar de forma punyent les emocions en conflicte del jove romà. Dorothea Röschmann va ser una Vitellia en permanent crispació, irada i penetrant, però sense tenir la veu adequada per a un rol de tessitura temible. El sotto voce constant i els problemes patits a Se a l'impero feien sospitar que Michael Schade no estava en plena forma. La seva encarnació de Tito va ser, en el terreny vocal, massa tova. Barbarba Bonney va ser una Servilia de luxe, Elina Garanca un Annio de veu prometedora i Luca Pisaroni un Publio que va deixar clar que era l'únic italià del cast.

Xavier Cester
Avui