Cerca de notícies

Enquesta

Salzburg homenatja Herbert Wernicke amb 'Don Carlo'

27/8/2003 |

 

El Festival reposa una de les produccions que el desaparegut director d'escena alemany va estrenar a l'era Mortier.

El director d'escena Herbert Wernicke va ser un nom regular en el Salzburg de Gérard Mortier. Enguany el Salzburg de Peter Ruzicka li ret homenatge.

B arcelona també ha estat escenari d'alguns dels muntatges de Wernicke tals com La Calisto i Alcina al Teatre Nacional de Catalunya, i Giulio Cesare in Egitto, que la temporada vinent torna al Liceu. A Salzburg, aquest complet home de teatre -director d'escena, versionador, escenògraf, il·luminador i figurinista- desaparegut l'abril del 2002 va presentar set muntatges durant la dècada en què Gérard Mortier va estar al capdavant del certamen. En la present edició, mentre una petita exposició recorda al Kleines Festspielhaus algunes de les imatges creades per Wernicke, al Grosses Festspielhaus torna el Don Carlo estrenat el 1998. Una producció de la qual, com era habitual, Wernicke era el responsable absolut: decorats, vestuari, il·luminació i direcció escènica (represa en aquesta ocasió per Karin Voykowitsch).
Tot i algunes idiosincràsies (aquest guarniment del seguici masculí de Felip II, amb barret cordovès i camisa amb volants!), és una proposta que deixa clara l'opressió en què viuen els diferents personatges, perduts enmig d'unes gegantines columnes i arcades d'un blanc clínic que contrasta poderosament amb un vestuari predominantment negre en què la camisa vermella de Posa sobresurt poderosament. No calia que el Monjo (àlies Carles V) es passegés per tota l'obra, però Wernicke va aconseguir mostrar els conflictes interns dels personatges, sense oblidar justificades pulles anticlericals.


Versió Guerguiev
L'apartat musical estava sota la responsabilitat de Valeri Guerguiev, un director tan exasperant com genial i imprevisible. Es poden fer molts retrets a la seva lectura d'aquest capolavoro verdià: excessius estira-i-arronsa en el fraseig que distorsionaven el flux natural del discurs, un fragor instrumental eixordidor que no parava esment de res ni de ningú, una obsessió per les veus secundàries que a vegades ofegaven les línies principals. Però la contrapartida va ser música incandescent, viscuda al límit, sense por als riscos, amb un fosc fatalisme idoni per a la peça i amb alguns moments sorprenents: mai com aquí els accents tòpicament espanyolistes de la Cançó del vel havien sonat amb tanta força, potser perquè també a la música russa, de Glinka a Rimski, n'hi ha molts exemples. La Filharmònica de Viena va seguir sense dubtar aquest passeig a la vora de l'abisme, mentre que el cor de l'Òpera de Viena oferia un so compacte i potent.
És indubtable que Johan Botha és un tenor de mitjans espectaculars i saníssims, però el de Don Carlo és un rol en què la simple demostració de facultats no és suficient: l'intèrpret va restar impermeable a una caracterització psicològica més aprofundida i a un fraseig amb més clarobscurs.
Adrianne Pieczonka va ser una Elisabetta de gran noblesa, servida sense problemes per una veu plenament lírica que es va superar a si mateixa en un quart acte en què va trobar els accents més tendres de la dissortada reina.
Amb el seu timbre seductor i embolcallador, Olga Borodina va ser una formidable Èboli, insinuant a la Cançó del vel, verinosa quan amenaça el protagonista, i amb un fil de veu immarcescible en la secció central d'un impactant O don fatale. Ferruccio Furlanetto va destacar més els aspectes autoritaris de Felip II, amb un timbre un punt ressec, però imposant, sense arribar, tanmateix, als últims graons d'introspecció a Ella giammai m'amò.
El protagonista més feble, sense sortir d'un notable nivell, va ser el Posa de Dwayne Croft, massa engolat i al límit dels seus recursos en algun passatge, però amb una bona escena de la mort. Kurt Rydl va ser un Gran Inquisidor amb tant volum com vibrato, mentre que Chester Patton era un sonor Monjo.

Xavier Cester
Avui