Cerca de notícies

Enquesta

Neil Shicoff encapçala uns estel·lars 'Contes d'Hoffmann'

26/8/2003 |

 

El muntatge de David McVicar emfasitza els elements més foscos i autodestructius de l'òpera de Jacques Offenbach.

Direcció musical, direcció escènica, cantants. Tots els elements fan d'aquesta versió salzburguesa de l'òpera pòstuma d'Offenbach un espectacle rodó.

Neil Shicoff no fa una mera interpretació; ell 'és' Hoffmann, amb les seves neurosis, depressions, rauxes i passions.

Acostumats en els darrers temps a donar preponderància als elements escènics per sobre dels musicals, és de justícia en aquest cas donar la preeminència al protagonista de Les contes d`Hoffmann en aquesta nova producció del Festival de Salzburg: Neil Shicoff. La seva ja no és una mera interpretació, és una encarnació total, tant en el capítol dramàtic com en el vocal. Shicoff és Hoffmann, amb les seves neurosis, les seves depressions, les seves rauxes, les seves passions. La veu del cantant nord-americà amb prou feines nota el pas del temps, el timbre encara és fresc i atractiu, els aguts, valents i impactants, el fraseig, intents de començament a final d'una obra no pas curta. Shicoff es reconfirma com un dels grans tenors dels últims lustres, per desgràcia, injustament infravalorat en massa moments.
El repartiment aplegat per Salzburg unia talents joves amb noms estel·lars, alguns d'ells en rols que amb prou feines passen de l'estadi del cameo. En l'edició emprada en aquesta ocasió, el doble paper de la Musa i Nicklausse té molt a cantar, i Angelika Kirchschlager ho va fer molt bé, amb la seva grata veu, més de soprano curta que de mezzo amb tots els ets i uts, establint amb Shicoff la complicitat imprescindible de l'única parella estable al llarg dels cinc actes.
El rol d'Olympia és un autèntic bombonet per a qualsevol soprano de coloratura digna d'aquest nom, i L'ubica Vargicová no va perdre ni una oportunitat per lluir uns sobreaguts d'impacte, tot i que és possible una lectura de la nina que vagi més enllà d'un mecanisme un punt fred. L'Antonia de Krassimira Stoyanova va ser una grata sorpresa, extraient tota la tendresa del personatge més emocionant de la partitura, la cantant que mor per la força anorreadora del seu propi cant. Completava el trio d'amants de Hoffmann Waltraud Meier, una Giulietta de luxe, seductora i perillosa alhora. Només una veritable bèstia escènica com ella pot treure tant de profit del poc que, de fet, té el personatge en comparació amb els altres. Un altre animal d'escenari, Ruggero Raimondi, va donar vida als quatre papers demoníacs, amb una innegable usura en una veu que manté la potència (ja que no el timbre) en l'agut, però que, en contrapartida, exhibeix un saber dir i un saber estar (el cantant italià és un dels millors actors que trepitgen els escenaris lírics) impressionants.
Més luxes només possibles en un certamen com el de Salzburg: la Mare d'Antonia de Marjana Lipovsek, l'Spalanzani de Robert Tear, el Crespel de Kurt Rydl. Perfectes també els quatre criats de Jeffrey Francis, el Nathanael de John Nuzzo, el Luther de Peter Loehle, el Hermann de Markus Eiche i l'Schlémil de Jochen Schmeckenbecher.


Nova edició
Més que una òpera oberta, Les contes d'Hoffmann és un veritable guirigall de versions. Al Festival se n'ha presentat una anomenada Versió de Salzburg, que combina la versió Choudens amb l'edició crítica de Fritz Oeser (la de Michael Kaye, en principi també prevista com a font, sembla haver estat deixada de banda). Per posar només alguns exemples, s'inclouen els cuplets inicials de la Musa i l'apoteosi conclusiva amb tots els personatges, es manté, malgrat tot, l'ària de Dapertutto Scintille diamant i, com a principal novetat, s'afegeix una cançó inèdita de Giulietta del 1877, menys aguda que la del 1880. En tot cas, és segur que no hi ha dos Contes d'Hoffmann iguals.
Kent Nagano va donar tota la intensitat a aquest veritable testament del segle romàntic, equilibrant amb encert els elements més lleugers (tot i alguna precipitació en algun final de número) propis del Mozart dels Camps Elisis amb els més densos, en especial en l'acte d'Antonia, on lirisme i fatalisme s'agafaven de la mà. Lloar la prestació de la Filharmònica de Viena és ja un tòpic, però s'ha de fer, així com també s'ha d'aplaudir la tasca del Cor de l'Òpera de Viena.
No és la proposta escènica de David McVicar una relectura radical de la història de Hoffmann i els seus amors, sinó un sensible canvi de perspectiva que, mantenint-se fidel a grans trets al llibret, emfasitza el costat fosc, autodestructiu i, perquè no, misogin de l'ànima de l'artista romàntic. Un Hoffmann decrèpit, amb l'alcohol i la droga com a únics estímuls, escriu en un racó d'un enorme i tronat saló (exigències de les mides del Grosses Festspielhaus, el protagonista sembla que visqui a Versalles). En la seva solitud només l'acompanya la Musa i, mentre escriu, més que recordar, imagina els seus amors, no només Olympia, Antonia i Giulietta, sinó també Stella.
El conflicte, per McVicar, no està entre Hoffmann i els personatges demoníacs, sinó entre aquestes quatre dones i la Musa (per sort, defugint de l'habitualment inversemblant transvestiment en Nicklausse), entre l'ideal i una realitat insatisfactòria i sempre frustrant. Amb mà mestra a l'hora de moure tant el cor com els solistes, McVicar i la dissenyadora Tanya McCallin creen el clima ideal en cada acte, dins del marc del decorat únic i en el qual cal destacar el magnífic vestuari, fidel a l'era napoleònica en què va viure el Hoffmann real: el bullici de la taverna, el gabinet de rareses de Spalanzani en el qual excel·leix una Olympia malcriada i capriciosa; la casa del luthier Crespel, amb un gran arbre ple de violins penjant; una Venècia onírica, amb boira, estels a les parets, una gran bola lunar i una gòndola sortint de la xemeneia.
McVicar farceix tota la representació de detalls aconseguits, però si l'acte més decoratiu és el de Giulietta, amb tot de jovencells deambulant lànguidament, l'acte més rodó (no per casualitat, també el de l'obra) és el d'Antonia: l'atmosfera opressiva mentre Antonia seu a la vora del foc, amb l'aspecte malaltís prototípic de la imatge romàntica de la dona; Hoffmann adreçant-se primer a ella a través del paper, de la seva obra; el clima horrífic creat pel Doctor Miracle. Tot ben simple i executat a la perfecció.
Com resol Hoffmann les seves contradiccions? Per McVicar, l'única sortida sembla que és l'anorreament. En l'Apoteosi final, la Musa i tots els personatges envolten el protagonista, però és tard. Hoffmann es punxa una altra dosi, la Musa fuig corrents i el poeta queda a les fosques, mig mort, ofegat pels propis fantasmes.

Xavier Cester
Avui