Cerca de notícies

Enquesta

'El rapte del serrall' divideix el públic de Salzburg

25/8/2003 |

 

La posada en escena que signa el jove director noruec Stefan Herheim sacseja la imatge tradicional de l'obra de Mozart.

Com als toros, hi va haver aplaudiments i xiulets. Així és la rebuda del públic del Festival de Salzburg a la nova producció d''El rapte del serrall'.

C al oblidar totes les imatges típiques i tòpiques associades a l'obra: res d'orientalisme de pa sucat amb oli, res d'harem ni de turcs. Ni tan sols hi ha el Patxà Selim. El jove director noruec Stefan Herheim ha desmuntat de dalt a baix l'obra i entre les peces ha trobat una visió tan irònica com despietada de les relacions de parella. No és d'estranyar, per tant, que part del públic del Kleines Festspielhaus reaccionés airat, no només al final de la funció, sinó durant molts moments d'aquesta. El cert és, però, que els aplaudiments i el suport a una proposta tan radical van ser superiors.
Una rialla de nen petit emmarca el començament i el final del muntatge, mentre durant l'obertura un noi i una noia apareixen tan nuets com Déu els va dur al món (amb la consegüent remor entre part del respectable). Avergonyits com Adam i Eva, ràpidament es vesteixen com la resta dels personatges, de núvia impol·luta de blanc ella, de nuvi amb frac ell. El missatge és clar: la innocència primigènia és impossible de recuperar, i durant tot l'espectacle Herheim mostrarà les misèries que fan de les relacions entre homes i dones una utopia només possible en somnis o en un conte. Com El rapte. Per això l'únic moment d'aparent felicitat és quan Belmonte i Konstanze sobrevolen amb una estora màgica el cel de Salzburg, gentilesa de les imatges projectades per fettFilm. No és d'estranyar que no a tothom li agradés la proposta.


Parelles insatisfetes
Belmonte, Konstanze, Blonde i Pedrillo són així dues parelles atrapades per les seves insatifaccions, els seus dubtes, la seva volubilitat (tan movedissa com el decorat de Gottfried Pilz). La quotidianitat de la vida domèstica (hilarant la col·lecció d'electrodomèstics acumulats a l'escenari), en la qual no és absent el sexe no consentit ni la violència, rep per part de Herheim un veritable bombardeig.
I quin paper hi juga Osmin? Vestit de capellà al començament i al final de la funció, la seva figura mig demoníaca mig manipuladora com el Don Alfonso del Così fan tutte revela l'aspecte més intolerant i repressor del món en què vivim. Ell és el protagonista de l'escena que més ha escandalitzat el benpensant públic, quan ensenya el seu culet a través d'una pantalla de televisió (no pas en viu). En la funció que comentem aquesta part posterior de l'anatomia estava distorsionada, com es fa amb el rostre dels policies quan surten en pantalla. Autocensura o nova ironia -era més que clar que allò era un cul.
En tot cas, per Herheim, si El rapte no és una fantasia escapista, és natural que no hi hagi pas lloc per a un final feliç: tots els personatges acaben totalment desquiciats. La seva posada en escena juga amb tants nivells (humor absurd, humor físic, projeccions, homenatges al musical, autoreferències a la natura mateixa del muntatge) que el poti-poti resultant a vegades no és entenedor ni clar. Però aquest és un dels Mozarts més brillantment intel·ligents vistos als darrers anys al festival.
La producció exigeix un gran esforç físic dels cantants, i tots plegats van donar el màxim, en una prestació, si no enlluernadora, sí més que notable. Ivor Bolton va dirigir l'Orquestra del Mozarteum amb tremp i energia, subratllant com cal la transcendental intervenció de la fusta, però el so a vegades era massa poc refinat, i en els grans finals d'acte li va mancar la visió arquitectònica necessària per lligar les diverses parts.


Els cantants
Iride Martínez va ser una Konstanze amb recursos suficients per superar els nombrosos esculls tècnics de la seva part i alhora donar una pàtina de suau melangia als fragments més reflexius, amb la brillant Blonde, enlluernadora en el registre més estratosfèric, de Diana Damrau (la Reina de la Nit de l'edició anterior del Festival) com a contrapunt perfecte. Abans de començar la funció es va anunciar que Jonas Kaufman tenia problemes estomacals. Per sort no va haver de sortir corrents per culpa de les cagarrines, i va oferir un Belmonte ben frasejat, amb una veu més viril que l'estàndard de tenors mozartians, només amb alguns problemes en l'agut, potser fruit del seu estat físic. Dietmar Kerschbaum va ser l'eficient Pedrillo, alhora que Peter Rose, si bé no tenia tota la foscor cavernosa que demana el rol d'Osmin, sí que tenia, a més de totes les notes, el carisma per convertir-se en l'eix de la funció.

Xavier Cester
Avui