Cerca de notícies

Enquesta

Veure per creure

4/1/2003 |

 

Saltem-nos sense contemplacions el calendari i encetem una nova tanda de recomanacions discogràfiques -coincident, això sí, amb el gran furor consumista dels dies previs a la visita dels Reis- amb un enregistrament no pas de música nadalenca, sinó de Setmana Santa. El conjunt Doulce Mémoire que dirigeix Denis Raisin Dadre recrea per al segell Astrée un possible ofici de tenebres a partir de les Lamentacions per Dissabte Sant de Cristóbal de Morales i fa alhora una tria de motets per a l'ofici de laudes del mateix compositor. L'alternança de peces de cant pla amb la concentrada polifonia de Morales, així com l'equilibri vocal del grup francès donen relleu a aquest atractiu registre.
Però si la polifonia espanyola del segle XVI és un repertori habitual en els catàlegs, la música coral sacra peninsular dels segles XIX i XX és una raresa. O Crux, el disc que ha gravat per a Guild el Coro Cervantes, sorgit sota el paraigua de la seu londinenca de l'institut homònim, omple un buit importantíssim, amb primeres gravacions de partitures d'Albéniz, Granados, Vives, Bretón, Pedrell i Barbieri, entre d'altres. L'aliança entre un grup de disciplinades veus britàniques i la direcció de Carlos Fernández Aransay ofereix un resultat més que encomiable. Tanquem el capítol hispànic amb Zarambeques, un disc d'Harmonia Mundi en que el grup Armoniosi Concerti, liderat per Juan Carlos Rivera, recupera i adapta per a diverses combinacions instrumentals amb la guitarra com a epicentre aires de dansa dels segles XVII i XVIII.

Estrelles vocals
Per als que encara estan embafats per la sobredosi de Messies d'aquests darrers dies, una advertència: algun dels fragments dels duos de Händel que Emmanuell Haïm i Le Concert d'Astrée han gravat per a Virgin empren material temàtic gairebé idèntic al del cèlebre oratori, una pràctica, la de l'autopréstec, ben usual en el caro sassone. Amb el títol d'Arcadian Duest, Haïm ha aplegat en aquest registre una autèntica constel·lació d'estrelles cantores, algunes més directament associades amb el repertori barroc, com Sara Mingardo, Brian Asawa o Paul Agnew, d'altres amb més volada com Véronique Gens o la sembla que ja recuperada Natalie Dessay. Tots i totes justifiquen amb escreix la seva reputació en un disc deliciós de principi a fi. Esclar que per a estrella pocs guanyen Cecilia Bartoli. A manca de novetat discogràfica per a la sempre comercial temporada de Nadal, el seu segell, Decca, edita The Art of Cecilia Bartoli, una antologia dels recitals i òperes senceres gravades per la mezzo italiana, on els seus tics queden eclipsats per l'irresistible poder comunicatiu del seu cant. La novetat ve de sengles duos amb un convidat ben especial, Luciano Pavarotti: quedem-nos amb el de L'elisir d'amore abans que amb l'inevitable brindis de La traviata.
El darrer recital protagonitzat per Bartoli estava dedicat a les òperes italianes de Gluck, l'òpera més famosa del qual, Orfeo ed Euridice, ara apareix en el segell Solfa. Es tracta de l'enregistrament en viu dels dos concerts realitzats el novembre del 1999 dins de la temporada dels Amics de l'Òpera de Sabadell. Per sobre de la direcció quadriculada i sense esma d'Albert Argudo, i d'uns discrets cor i orquestra, destaca amb llum pròpia el trio protagonista, unes adequades Miki Mori i Cristina Obregón i, sobretot, un magnífic Jordi Domènech. El contratenor de Manlleu va certificar en aquestes sessions per què és un dels cantants més estimulants del país: per l'atractiu d'una veu extensa i homogènia i per la intel·ligència musical aplicada en la variada ornamentació i el fraseig sempre intencionat del seu paper de traci.
Una altra veu destacada del país, Montserrat Figueras, és la gran protagonista d'un disc molt especial i calorosament recomanat. Ninna Nanna (Alia Vox) recull un ampli ventall de cançons de bressol de procedències geogràfiques i cronològiques ben diverses, amb acompanyament d'un no menys extens equip d'instrumentistes, amb Jordi Savall, òbviament, al capdavant. Arvo Pärt ha compost especialment per al disc dues belles peces, però és en cançons com la portuguesa (una pura delícia) que obre el registre, o la sefardita i la berber, on l'inconfusible estil de Figueras aconsegueix els màxims dividends.


Una mica de cambra
Si mai falten les novetats d'Alia Vox, tampoc ho fan les de Glossa. Aquest mes la nostra atenció ha recaigut en les sonates per a flauta de Bach que ha gravat Wilbert Hazelzet, un dels millors virtuosos de l'instrument, ben acomboiat pel violoncel de Jaap ter Linden i un Jacques Ogg que alterna el clavicèmbal amb el fortepiano. L'orella d'entrada queda sobtada per l'ús d'aquest darrer instrument en dues de les peces, així com en la sonata extreta de L'ofrena musical, però la combinació serveix per il·lustrar (i els intèrprets aquí reunits són els que ho poden fer millor) una altra cara del geni bachià. El salt a la música de Michael Nyman pot ser excessiu per segons quines sensibilitats, però el compositor britànic, per sort, dóna de si molt més que la seva famosa (i ja antiga i superada) relació amb els films de Peter Greenaway. The Lyric Quartet ha enregistrat per al segell Black Box els quartets núm. 2, 3 i 4, així com diverses peces curtes, que ens mostren un Nyman com sempre expansiu, de ritmes a propulsió i, alhora, més preocupat pel contingut expressiu de la seva música, en especial en el magnífic quartet núm. 3.


Imatges del segle
Els catàlegs de DVD s'estan farcint no només de reedicions d'enregistraments publicats en altres formats sinó també de novetats significatives. D'imprescindible cal qualificar la col·lecció Classic Archive d'Emi, que recull interpretacions de músics llegendaris. A tall d'exemple, les dues perles que comentem avui, la primera centrada en David Oistrakh. Si la tria de peces curtes i fragments fan que ens quedem amb les ganes de molt més, un Bach antiquat segons com es miri, però sense discussió senyorívol, i una meravellosa sonata Primavera de Beethoven, amb l'impecable Lev Oborin al piano, prou que justifiquen aquest testimoni d'un dels grans violinistes del segle XX. El cronista, tanmateix, sempre ha tingut una especial devoció per Leopold Stokowski, i el DVD d'Emi ens obre una finestra a la seva jovenívola senectut. Amb 87 anys dirigeix una poderosa Cinquena simfonia de Beethoven i una Inacabada de Schubert simplement portentosa, mentre que el 1972, en el concert que commemorava el seu 90 aniversari, després d'uns impactants Mestres cantaires, Stokowski treu tota la màgia de les mans en un Prèlude à l'après-midi d'un faune de Debussy d'intoxicant riquesa sonora. El triomf de la voluptat, en podríem dir.
Les escasses filmacions que hi ha de Maria Callas en acció són ja prou conegudes, però val la pena recordar el seu inimitable magnetisme escènic en les gravacions del Covent Garden fetes l'any 1962 (un breu recital) i 1964 (el segon acte de Tosca amb un malèvol Tito Gobbi en pitjor estat vocal que la seva partenaire) reeditades en DVD per Emi. Només cal veure el rostre de la soprano en la introducció a Tu che le vanità o la plusquamperfecta encarnació de l'heroïna pucciniana per creure (per si encara algú no ho fa) que Maria Callas és un punt i a part.

Xavier Cester
Avui