Cerca de notícies

Enquesta

El vestit d'Ariadne

15/10/2006 |

 

El món de l'òpera és propici a tafaneries menys degradants que les de ¿Dónde estás, corazón? El muntatge d'Ariadne auf Naxos que presenta el Teatro Real de Madrid, estrenat a Londres el 2002, es va fer famós fa dos anys perquè el Covent Garden va prescindir de la protagonista prevista, Deborah Voigt perquè el seu volum no lligava amb les característiques del muntatge. Dit d'altra forma, la soprano era massa grassa i no cabia en el vestidet negre d'Ariadne. Coses del destí, ara que ha perdut gràcies a una intervenció quirúrgica una gran quantitat de quilos, Voigt participarà d'aquí a uns anys en una reposició d'aquesta Ariadne a Londres. Com que en el món sembla que hi ha justícia, fa poques setmanes va ser el director d'escena d'aquesta òpera de Strauss, Christof Loy, qui va marxar enfurismat del Covent Garden quan es va topar amb algú més formidable que ell (John Eliot Gardiner) que volia dir-hi la seva sobre els talls aplicables a una producció de La finta giardiniera de Mozart.

Darrera casualitat, la soprano que va substituir Deborah Voigt a Londres és la protagonista de l'obra a Madrid. De fet, va ser Anne Schwanewilms, al costat de Diana Damrau, Joyce DiDonato i Jesús López Cobos els que feien que el viatge pagués la pena. A l'hora de la veritat, el muntatge de Loy, amb les seves barreges d'època ja molt vistes a hores d'ara i un canvi de decorat a cinc segons d'iniciar el pròleg pensat no tant per motius dramàtics com a ostentació de maquinària escènica, ni entusiasma ni molesta. Almenys, va crear personatges creïbles, com el del Compositor, una de les figures més meravelloses de tota la literatura operística, un paper més òptim per a sopranos que mezzos, tot i que aquestes se'l disputen amb fruïció. Llevat de petites tensions en l'agut, Joyce DiDonato va donar tota la calidesa que la música exigeix. Després d'un pròleg ensopit, Schwanewilms va ser una Ariadne de fraseig primmirat i emotivitat perfectament interioritzada. Ah, i el vestit li queia de meravella.

La tercera pota de l'èxit va ser la magnífica Zerbinetta de Diana Damrau (futura Konstanze del Rapte mozartià al Liceu), no només per la facilitat en l'estratosfèrica tessitura, sinó sobretot per la picardia i la seducció que va desplegar a cabassos. El Bacchus de Richard Margison no es va escanyar, i això ja és molt per a un tenor straussià, mentre que la resta del repartiment comptava amb petits luxes com Wolfgang Holzmair (Mestre de Música), Graham Clark (Mestre de Dansa) o Stéphane Degout (Arlequí). Per a luxe, esclar, el del Real amb López Cobos com a titular. La seva lectura cambrística va aconseguir amb un detallisme d'orfebre casar el color de les seves protagonistes amb el de l'orquestra sense perdre ni un bri de ritme teatral. Va ser en l'apartat musical i no en l'escènic on l'equilibri entre comèdia i tragèdia buscat per Strauss i Hofmannsthal es va fer realitat.

Xavier Cester
Avui