Cerca de notícies

Enquesta

Balanç d'una era

8/10/2006 |

 

Ens repetim, el títol és el mateix i el temps, també. Fa quatre anys fèiem balanç de l'etapa de Lawrence Foster com a director titular de l'OBC just quan acabava el Festival Mozart i arrencava la temporada regular. Ara és el moment de fer el mateix amb l'era Ernest Martínez Izquierdo, un període més curt i que va acabar, com l'anterior, amb flaire de crisi. Hi ha diversos factors que juguen en l'anàlisi de la tasca feta pel director català a l'OBC, però aquests no haurien de quedar afectats per la manera com Martínez Izquierdo ha hagut de deixar el conjunt arran d'una situació prou divulgada als mitjans. En tot cas, el seu capteniment ha estat exemplar, mai ha posat llenya al foc ni ha entrat en el joc de la polèmica estèril. Ras i curt, Martínez Izquierdo ha patit, com molts altres titulars arreu del món, les conseqüències de tenir bona part de l'orquestra de morros. A l'hora de la veritat, no interessa tant si el director és simpàtic i té bon rotllo amb els seus músics o fa servir el fuet, com els resultats artístics que es veuen i se senten sobre l'escenari. És millor l'OBC del 2006 respecte a la del 2002? No.

Per descomptat, quatre anys és poc temps, sobretot per als nostàlgics com el cronista que encara creuen en els matrimonis de llarga durada entre batuta i centúria. Acceptat això, ens refermem en l'opinió que l'orquestra no sona millor ara que quan la va agafar Martínez Izquierdo, factor negligible si parléssim de Viena o Amsterdam, però aquest, per descomptat, no és el cas. L'OBC encara té força marge per millorar el seu so i un rendiment global que, bé és cert, manté la regularitat guanyada als darrers anys (inclosa l'era Foster).

Les virtuts d'aquesta etapa, com l'eixamplament del repertori i la major sensibilitat cap als compositors catalans -element encara susceptible de millora, tot i que l'OBC ara està a anys llum de la vergonyosa deixadesa que practica el Liceu- són atribuïbles sens dubte al titular sortint, si bé emmarcades en la línia general que el gran timoner de l'Auditori, Joan Oller, ha traçat per a l'equipament del carrer Lepant.

Si baixem al nivell més pràctic dels concerts, és indiscutible que Martínez Izquierdo -que ha comptat amb l'avantatge de més simpaties entre el gremi crític que el seu antecessor- ha protagonitzat concerts bons i concerts dolents, com no podia ser d'una altra manera. El principal dèficit ha estat la poca familiaritat o comoditat que en general mostrava en el gran repertori que, ja ens hi podem posar fulles, continua sent i no té pinta de deixar de ser la columna vertebral de la programació d'una orquestra, a la qual cosa podem afegir com a cirereta del pastís l'escassa sensibilitat a l'hora d'acompanyar els solistes de luxe que l'OBC sol convidar. Ernest Martínez Izquierdo no ha tingut gaire temps per deixar la seva empremta en la història de l'orquestra. Quina en deixarà Eiji Oue?

Xavier Cester
Avui