Cerca de notícies

Enquesta

Paraula i piano

18/9/2006 |

 

La filla del compositor vienès Arnold Schönberg, Núria, visita Barcelona, la ciutat on va néixer i que va captivar al seu pare.

Com a cloenda del Simposi Internacional Arnold Schönberg, que s'ha celebrat a La Pedrera del 14 al 16 de setembre, hi va haver la impagable aportació d'un testimoni directe, la filla de Schönberg, Núria, nascuda a Barcelona i que, com es fa en molts països, en casar-se amb el també compositor Luigi Nono, va adoptar-ne el cognom. Núria va fer servir un àlbum de fotos, que es va projectar en pantalla, per anar comentant la vida del seu pare, mentre el pianista mexicà d'origen polonès Stefan Litwin posava exemples musicals.

Pels que teníem una visió assossegada de la presència de Schönberg a Barcelona, va quedar clar que, com que patia d'asma, va aconseguir que des de la seva càtedra de composició a Berlín, de la qual va ser cessat ja als primers temps del nazisme pel seu origen jueu, li permetessin un règim especial de llibertat sis mesos l'any perquè pogués compondre i aleshores anava triant cada any indrets diferents com ara la Costa Blava, Itàlia i, des de l'octubre de 1931, Barcelona. Va venir perquè va ser molt ben acollit pel seu deixeble i amic Robert Gerhard i va manifestar que li hauria agradat quedar-se. Tant bé s'hi va trobar que va decidir batejar com a Dorothea Núria la filla que va tenir malgrat que ella, en record de la ciutat de naixença o per singularitzar-se en els països saxons, va optar per anomenar-se només Núria. Va explicar les peripècies que va viure el seu pare quan es va fer protestant el 1898 per alliberar-se d'una sinagoga molt tancada a la Viena d'aleshores, quan molts amics es van passar al catolicisme, que era la religió predominant. La seva fidelitat al protestantisme queda reflectida en la composició Moses und Aron, que segueix el relat de la bíblia protestant. Després, però, ja exiliat ben d'hora, el 1933, l'endemà de rebre un avís del seu germà Rudi, ja a l'estranger, de com anirien les coses, i amb altres notables com ara Marc Chagall i el Dr. Marianoff va reconvertir-se, a París, solemnement al judaisme. Va anar a parar als Estats Units on va haver de sofrir el canvi de passar a ocupar el lloc més prestigiós al món com a catedràtic de composició a exercir de professor en una escola de música de Boston, en què els alumnes no el podien seguir. A Los Angeles, el 1936, va trobar un millor clima per a la salud i un major reconeixement.

Dels seus primers deixebles, Berg, Webern i Eissler, creia que aquest últim era el que tenia més talent malgrat que s'hi enfrontava ideològicament perquè Schönberg era un moderat i Eisler era comunista. Eisler va compondre una peça en què camuflat i, com a contrast, apareix traduït musicalment el nom de Schönberg i citada la marxa de La Internacional. Litwin va tocar aquest fragment, una Passacaglia.

Schönberg va créixer en un món musical, admirador, deixeble i amic d'Alexander Zemlinsky, va casar-se amb la seva germana Mathilde. Va relacionar-se, amb admiració mútua amb Mahler, Fürtwangler i amb Richard Strauss que el va ajudar donant-li feina i aconseguint-li una beca. Admirava Wagner, com va il·lustrar Litwin en un fragment en què se citava explícitament, a la inversa, el nom de Bach i l'acord de Tristany. S'havia casat en segones noces amb Trude Kalisch, la mare de Núria i va morir, tal i com havia nascut, un divendres 13 (que equival pels alemanys al nostre dimarts i tretze), tenia 76 anys (7+6= 13) tot i que, supersticiós, havia tret una A, a Aaron, perquè la seva òpera Mose und Aron no tingués tretze lletres.

Litwin, amb molta capacitat de tocar en diversos plans i de fer intensitats diferents en notes quasi consecutives, va tocar una obra molt tradicional de Berg, una de Webern composta com a resposta de deixeble admiratiu després d'haver escoltat la Simfonia Domèstica del seu mestre. I ens va tocar íntegrament els Opus 19 i 11. També ens va il·lustrar amb un fragment de Hauer, dodecatònic avant la lettre per demostrar que el dodecatonisme, que Schönberg va batejar com atonicality, era simplement una manera que podia produir obres complexes i melodies simples, sense cap gràcia i que no es feien estranyes a l'orella.

JORDI MALUQUER
La Vanguardia