Cerca de notícies

Enquesta

Gaudir de la llibertat

13/9/2006 |

 

Marxar de la Scala li ha provat molt a Riccardo Muti. Superat el trauma inicial, i ja sense les tensions que comporta liderar un teatre com el milanès, Muti gaudeix de la seva llibertat fent música al màxim nivell. Només calia veure els somriures que un director usualment circumspecte dedicava als membres d'una rutilant Orquestra Filharmonia.

El músic napolità era el reclam del Concert de la Concòrdia organitzat per la Fundació Grup Set, una iniciativa d'objectius lloables tot i que un punt difusos. Demanar el diàleg entre ciutadania i institucions públiques i l'entesa entre Espanya i Catalunya està molt bé, però és lícit preguntar-se si els esforços de la societat civil s'han de dirigir a contractar una orquestra i un director de luxe o a fer feina de base. Això sí, per un cop que tants polítics van a un concert, el resultat va ser magnífic, començant per una brillant obertura de Guillaume Tell. Aliè als criteris historicistes que han sacsejat la interpretació mozartiana, Muti manté una visió amorosida del compositor que beu de la millor tradició d'un Krips o un Böhm i que combina elegància i vitalitat en una proporció òptima, com es va palesar en una deliciosa Simfonia Haffner. El Mozart de Muti no estarà avui de moda, però la seva mateixa atemporalitat li garanteix més pervivència que segons quins experiments.

Això no vol dir que Muti sigui un director immobilista. La Patètica de Txaikovski va evidenciar l'evolució del seu estil. L'energia dels inicis s'ha temperat sense desaparèixer i certa rigidesa ha donat pas a més elasticitat en temps i dinàmiques. Aquesta simfonia no és pas la carta de suïcidi d'un compositor condemnat per una conspiració, però sí un intens melodrama que Muti va convertir en un terratrèmol emocional, sobretot en el final, un darrer crit de desesperació davant la força del fat. La serena dolçor de la propina, l'intermedi de Rosamunde de Schubert, ens va situar a l'altra banda de la línia on ens havia deixat Txaikovski. Una gran vetllada que mereix dues postil·les: per què la gent té tanta pressa per aplaudir?, i què dimonis era el molest xiulet que va boicotejar el gaudi del concert?

Xavier Cester
Avui