Cerca de notícies

Enquesta

Dirigir Wagner

27/8/2006 |

 

De raó no n'hi falta a Christian Thielemann quan, abans de l'inici de la present edició del Festival, va afirmar que a Bayreuth l'única estrella era morta. Tot i això, si haguéssim de buscar un altre astre que per la seva sola força gravitatòria justifiqués l'ascensió al Turó Verd, aquest seria sens dubte el director alemany. Ras i curt, el nou muntatge de Der Ring des Nibelungen només té sentit gràcies a la versió musical que signa el titular de la Filharmònica de Munic. La seva batuta va ser el contrapès que l'espectador famolenc necessitava de forma desesperada davant l'escassetat d'idees de l'esmorteïda posada en escena de Tankred Dorst, fins a tal punt que va ser Thielemann qui de veritat ens va explicar, al capdavant de la fantàstica orquestra de Bayreuth, entregada en cos i ànima a les seves directrius, de què va el Ring.

Presentat sovint com a defensor de les essències germàniques (ell mateix a vegades ha jugat amb aquesta idea), Thielemann ofereix un Wagner que està tan allunyat de l'analítica llegibilitat d'un Pierre Boulez com de les densitats i els fluxos i refluxos (encara més germànics?) d'un Daniel Barenboim. La seva primera virtut és l'impressionant sentit de l'arquitectura, la capacitat d'aixecar les vastes construccions wagnerianes sense trencaments en l'estructura i, alhora, sense perdre de vista ni un detall. Alguns diran que la seva direcció és lenta, però aquest paràmetre és enganyós, ja que Thielemann s'agafa el temps que cal per anar desgranant cada tema, cada frase, cada secció perquè adquireixin tot el seu ple sentit musical i dramàtic, i manté un rumb inequívoc i determinat amb mà fèrria que ni un ús marcat (i magistral) del rubato pot desviar del seu objectiu. La claredat amb que cada leitmotiv és exposat, la nitidesa de les línies instrumentals no esdevenen així un fi en si mateixes sinó un vehicle perquè l'èpica i la lírica de la música de Wagner agafin tota la seva hipnòtica força.

Tot això, més un consumat art de la transició, es va fer evident en les dilatades dimensions del pròleg i primer acte de Götterdämmerung: Thielemann va construir un gran arc que, arrencant d'una escena de les nornes erigida en veritable minicompendi de tot el drama, arribava de forma ineluctable en els accents terribles de la traïció de Siegfried. Entremig, la grandiosa exaltació del duo entre l'heroi i Brünnhilde ens informava, ja que no ho feia el muntatge, que aquests dos personatges eren criatures excepcionals vivint un amor torrencial. Thielemann encara va pujar més la temperatura emocional quan la valquíria acusa el seu espòs en un segon acte en què -de nou l'art de la transició- la negror de l'escena entre Alberich i Hagen es dissolia de forma imperceptible en el tema de l'albada exposat pel clarinet baix. Un efecte tan simple com corprenedor, només a l'abast de genis com Wagner i intèrprets del talent de Christian Thielemann.

Xavier Cester
Avui