Cerca de notícies

Enquesta

Bayreuth mostra 130 anys d'escenografies i decorats

7/8/2006 |

 

Una exposició d'esbossos i maquetes reflecteix els canvis estètics.

La recent troballa dels esbossos seleccionats per Richard Wagner per al primer L'Anell del Nibelung que es va representar a Bayreuth, el 1876, realitzats pel pintor vienès Josef Hoffmann, és el punt de partida d'una exposició de maquetes i esbossos realitzats fins als nostres dies per a les diferents produccions de la tetralogia que s'han dut a terme al festival de la ciutat bavaresa.

L'exposició fa un recorregut pels canvis estètics dels últims 130 anys, però també pel desenvolupament de la tècnica que ha obert innombrables possibilitats a les arts escèniques, i a l'evolució del treball del director escènic i la seva relació amb els escenògrafs.

Josef Hoffmann va realitzar una sèrie d'esbossos a l'oli, de dimensions reduïdes, que il.lustraven amb gran detallisme el que havien de ser els escenaris per on es desenvolupava l'acció de L'Anell del Nibelung. L'artista vienès era un pintor, no un escenògraf, i no n'elaboraria els decorats. És més. Una vegada presentats i seleccionats, es va desentendre de la plasmació de la seva obra, després que Wagner donés per acabada la seva relació amb l'artista.

Els germans Brückner, del Teatre de la Cort de Coburg, es van cuidar de l'elaboració dels decorats. No apreciaven gaire la feina de Hoffmann i és de suposar que hi havia grans diferències entre el que el vienès s'havia imaginat i el que van fer els escenògrafs i figurinistes.

No hi ha fotos d'aquells decorats, però sí que hi ha retrats dels cantants i ja al vestuari s'hi observa un canvi important. L'estètica és molt més víking i guerrera del que pintava Hoffmann, però es tracta d'una estètica que va perdurar i que es considerava adequada per a una història basada en llegendes nòrdiques. Un intent a finals del segle XIX per incorporar una imatge de classicisme grec va acabar en un pastitx que no es va repetir.

ADÉU ALS VÍKINGS
El canvi radical va ser el 1951, l'any en què el festival va reobrir les portes en la postguerra. Després d'una rendició i admiració incondicional al nazisme, i d'haver posat l'obra del compositor al servei d'Adolf Hitler, la família Wagner havia de reinventar el festival de Bayreuth. Wieland, el nét gran del compositor, ho va fer el primer desposseint l'escenari de decorats i el vestuari de qualsevol adorn.

Era una nova visió de l'obra de Wagner, desposseïda de qualsevol rivet pangermànic i nacionalista, que utilitzava simplement la il.luminació com a creadora d'escenes, ambients i transicions. No obstant, val la pena destacar que ja l'any 1933, Emil Preetorius havia iniciat el camí cap a uns decorats simplificats al màxim.
Els tres anells posteriors (1960, 1965 i 1970) realitzats alternativament per Wieland i el seu germà Wolfgang van seguir el mateix camí. En la seva nuesa no reflectien ni un temps ni un espai determinats. Si hi afegim l'estatisme dels cantants, al públic no li quedava cap altra opció que la de concentrar-se en la música i la paraula.

L'altra gran revolució va arribar l'any 1976, amb l'Anell del centenari, dirigit escènicament per Patrice Chéréau, amb decorats de Richard Peduzzi, no superat fins al moment. Els anells posteriors han estat més víctimes de les modes artístiques que no pas les seves impulsores, excepte, potser, el de Harry Kupfer (1988).

L'exposició es pot veure al Teatre de la Margravina, una joia barroca única --que va ser escenari de la pel.lícula Farinelli--, organitzada pel Museu i l'Arxiu Richard Wagner, amb seu a Bayreuth.

ROSA MASSAGUÉ
El Periódico