Cerca de notícies

Enquesta

Sota l'epidermis

6/8/2006 |

 

La immensa majoria de les programacions d'òpera i concert es nodreixen de les mateixes obres de sempre perquè és molt més fàcil reescoltar que escoltar, deixar-se endur per tot allò que és familiar que tenir un mínim de curiositat pel desconegut. En el terreny de les posades en escena hi ha un sentiment similar: és millor que allò que veiem sigui reconeixible i no ens faci pensar gaire. Sens dubte que hi ha muntatges extraordinaris que són meres il·lustracions i que pertanyen a una concepció de l'òpera, vàlida al mil per cent, com a gran espectacle d'entreteniment. Tanmateix, i tot i que el cronista creu que l'excés d'intel·lectualisme no sempre ha estat beneficiós per al gènere, l'òpera també és un fet cultural de primera magnitud que fora trist es quedés només en l'epidermis. Quan tornem a llegir Guerra i pau o a contemplar Las Meninas ¿és per distreure'ns amb les batalletes i admirar els colors o per saber alguna cosa més de qui som? Wagner es remouria en la tomba si consideréssim Lohengrin només com un conte de capa i espasa.

Per altra banda, i aquesta és una altra de les grans virtuts del muntatge liceista, Peter Konwitschny també ofereix un bon espectacle teatral, amb un ús atmosfèric de les llums i una direcció d'actors extremament minuciosa, incloent-hi un cor ben motivat: molt millor això que no que es quedin quiets com estaquirots. De fet, el tractament del cor és una de les diferències més evidents entre un bon i un mal director d'escena, amb independència de si són muntatges moderns o tradicionals, una dicotomia que, per altra banda, mai ens ha interessat. Només així es poden aconseguir, com va passar al Liceu, instants d'una bellesa operística (és a dir, aliança de música i teatre) pertorbadora, com el seguici nupcial del segon acte. Pobre Lohengrin? Grandíssim Wagner!

Xavier Cester
Avui