Cerca de notícies

Enquesta

Mischa Maisky, un violoncel·lista amb cor

19/8/2003 |

 

El músic, convidat pel Festival de Torroella, defensa l'emoció per sobre de l'intel·lecte


El violoncel·lista letó Mischa Maisky és el convidat d'honor aquest any del Festival de Torroella de Montgrí. Avui, divendres i dimarts que ve ofereix tres concerts, un com a solista d'orquestra, un altre de cambra i el tercer en solitari.

A lumne de Rostropóvitx, Mischa Maisky (1948) és ara un dels violoncel·listes més extraordinaris en actiu, amb més d'un centenar de concerts anuals que considera excessius. "L'any Bach vaig fer 153 concerts, dels quals 101 eren de Bach. Vaig guanyar un rècord Guinness i una sobredosi".
Aquesta setmana és a Torroella de Montgrí per oferir tres concerts diferents. Avui, amb l'Orquestra de Cambra Ràdio Praga dirigida per Vladimir Válek interpreta el Concert per a violoncel i orquestra de Schumann -l'orquestra ofereix a més l'obertura de Les noces de Figaro i la Simfonia núm. 41 de Mozart-. Sobre la peça de Schumann, Maisky comenta que "Rostropóvitx deia que no s'havia de tocar mai en un concurs perquè és tan personal i difícil que qui ho fes mai podria guanyar. Va ser de les últimes peces que vaig incorporar al meu repertori". Maisky l'ha enregistrat dues vegades i se l'estima especialment perquè fa 25 anys, en un concert a Lisboa en què va tocar-la, va conèixer la seva dona.


Obrir la ment
La segona cita serà divendres que ve, en un concert de cambra. Per Maisky la música de cambra és una manera d'obrir la ment i conèixer punts de vista diferents: "Has de posar-te d'acord amb altres artistes sobre una mateixa peça i això és molt enriquidor", assegura mentre explica que acaba de gravar un disc amb els seus amics el violinista Gidon Kremer -"vaig créixer amb ell i vam estudiar junts al conservatori"-, la pianista Martha Argerich i el viola Iuri Bashmet, amb obres de Brahms i Schumann.
L'obertura mental també l'aplica a la vida quotidiana. "Hi ha moltes maneres de viure diferents -diu-. Quan la gent se sent amenaçada o atrapada per les diferències de mentalitat pot ser perillós. Jo vaig néixer a l'antiga URSS i tothom que no estava amb nosaltres estava contra nosaltres. Per comprar partitures en botigues per a turistes i no voler fer el servei militar em van tancar un any i mig a la presó, després em van enviar a camps de treball i finalment em van deportar a Israel, un país que també viu un procés molt complicat per culpa de la intolerància d'alguns extremistes", assegura.


Inabastable Bach
Finalment, Bach és el protagonista del tercer concert, amb les Suites núm. 1, 4 i 5. "Bach és tan profund que es pot interpretar de moltes maneres diferents. De les Suites he sentit més de 40 versions i no semblen la mateixa peça. Fa 40 anys que les toco i sé que mai aconseguiré la versió definitiva; qui es pensi que ho ha aconseguit viu un miratge. Però això no només em passa amb Bach, em passa amb tota la música. Sempre tinc el convenciment que la meva millor interpretació serà la propera. Quan pensi que he fet la millor, plegaré". Considera un compliment que titllin les seves Suites de romàntiques. "Si el romanticisme és un sentiment, Bach és romàntic", diu, alhora que reconeix la influència del seu mestre, Rostropóvitx, i de les versions discogràfiques de Pau Casals, "que com més escoltava més em sorprenien".
Dels tres concerts, assegura que el més difícil és aquest últim. "Quan toques Bach en solitari no et pots relaxar ni amagar rere l'orquestra, necessites una concentració increïble per mantenir l'atenció del públic. La gent pensa que la música de és sofisticada i elevada, jo no. Només depèn de com es toca. Si es toca intel·lectualment, requereix del públic un gran nivell intel·lectual i jo no toco per a ells. Jo toco per a la gent que sent aquesta música per primer cop i que té cor per disfrutar-la. Amb el públic hi ha tres nivells de comunicació diferents, el físic, l'intel·lectual i l'emocional, que és el que a mi m'interessa".


El seu Montagnana
El 29 de novembre va fer 30 anys que Maisky va "trobar" la "beautiful lady" -violoncel en rus és femení-, un Domenico Montagnana del 1720. "Després d'un concert a Nova York un senyor em va parlar d'un oncle seu que tenia un cello molt bo. El vaig anar a veure i vaig tocar per a ell que, amb llàgrimes als ulls, em va dir que ja podia morir perquè sabia qui cuidaria el seu cello. I me'l va regalar".

Marta Porter
Avui