Cerca de notícies

Enquesta

Mots encadenats

30/7/2006 |

 

Els camins de la música i el teatre s'encreuen de forma exemplar a 'Der Liederabend', presentat a Salzburg.

Al costat de l'extensa oferta operística i de concerts, el Festival de Salzburg compta amb un capítol teatral de primera magnitud. Tot i això, no sol transcendir fora dels mitjans germanòfils, amb excepcions notables a casa nostra com Bieito i el seu Macbeth amb actors alemanys o Àlex Rigola guanyant el premi Young Directors Project amb Santa Joana dels Escorxadors. A vegades, però, els camins de la música i el teatre es creuen de forma estimulant, com a Der Liederabend.

El títol és enganyós, ja que no es tracta d'un típic recital de lied, sinó d'un concert dramatitzat on la música de Mozart s'enllaça amb textos de Bernhard, Kafka o Heine, entre d'altres. Les connexions, a vegades tangencials, no eren mai gratuïtes. L'objectiu, fer un passeig pel misteri inabastable de les relacions humanes, un terreny en el qual Mozart té pocs rivals. L'apartat musical combinava àries d'òpera amb àries de concert, una part del seu catàleg massa poc coneguda a casa nostra tot i ser una veritable mina d'or.

Els pares de la criatura eren Tobias Moretti i Michael Schade. El primer serà recordat pels televidents com el policia que tenia per company l'eficient gos Rex, aspecte que curiosament el seu currículum oblida. Moretti també és un prestigiós actor i director, aplaudit a Salzburg en el Jedermann que cada any s'hi representa o en el König Ottokar de Grillparzer. Per la seva banda, Schade és un dels tenors més fidels al festival, sobretot en rols mozartians com Tito, que la temporada vinent interpretarà al Liceu.

Recitat i cantat
Tant Moretti com la seva companya Sylvie Rohrer van anar desgranant els textos de forma suggerent, sobretot quan era el torn de l'humor absurd de HC Artmann. La paraula recitada es va encadenar de forma àgil i efectiva amb la paraula cantada, traduïda de forma exemplar per un Schade d'accents més ferms que d'habitud. Com a parella en relació dialèctica, el tenor tenia Juliane Banse, vella coneguda de la Schubertíada de Vilabertran, de nou lluint la seva musicalitat exquisida. Com que si n'hi ha dos n'hi ha tres, Patricia Petibon s'hi va interposar navegant amb veu cristal·lina per l'estratosfera de Vorrei spiegarvi, oh Dio. Una jove orquestra, la Moderntimes de Viena, va donar el suport ideal per a una vetllada que es va tancar amb una de les ovacions més entusiastes que recordem a Salzburg.

Xavier Cester
Avui