Cerca de notícies

Enquesta

Doble estrena a Salzburg

28/7/2006 |

 

El festival austríac celebra una sessió de gala per inaugurar l'auditori Haus für Mozart amb una aplaudida nova producció de 'Les noces de Fígaro'.

El Festival de Salzburg és un acte social terriblement elitista, més que no pas un esdeveniment cultural. Aquest judici simplista és l'única conclusió a què es pot arribar arran de l'estrena de la nova producció de Les noces de Fígaro que servia, també, per inaugurar, dimarts, la Haus für Mozart (La casa per a Mozart). Cotxes de luxe i guardaespatlles, desfilada impressionant de modelets i pentinats caríssims (no tots de bon gust, cal dir-ho), una gernació de turistes a l'altra banda del carrer contemplant amb expectació l'espectacle. Alguns van trobar a faltar veritables personalitats, tot i que enmig de cares que només deuen ser conegudes en l'àmbit germànic, es podia trobar Plácido Domingo. Fos com fos, Salzburg va treure tots els oripells per a una vetllada que, comptat i debatut, va ser un èxit notable.

El primer apunt positiu ha de ser per a l'edifici. El reconvertit Kleines Festspielhaus ha abandonat el seu aspecte de capsa de sabates per esdevenir una Haus für Mozart més acollidora, més confortable i, cosa que encara és més determinant, amb una acústica molt millorada: l'orquestra sonava amb gran nitidesa i les veus arribaven amb presència fins als racons més allunyats. Llàstima d'alguns detalls decoratius de gust dubtós, com la pluja de vidres a l'exterior de la sala, gentilesa de Swarovski. Ja se sap, el preu de l'esponsorització.

Bona acollida
Notícia destacada: el director d'escena no va ser xiulat sinó ovacionat. Hi va ajudar que Claus Guth és un dels registes més interessants del moment (el corprenedor Holandès errant que el mateix dia inaugurava el Festival de Bayreuth, una pertorbadora Ifigènia en Tauride fa sis anys a Salzburg). La seva visió de Les noces gira al voltant d'un jove alat, doble de Cherubino i encarnació de l'Eros que mou tota la trama de l'òpera de Mozart. Aquest angelet apareix i desapareix pels llocs més inversemblants, empeny els personatges a acoblar-se amb mil i una combinacions, deixa anar les plomes a tort i a dret i atura el temps perquè els protagonistes puguin escoltar els seus sentiments més íntims. En definitiva, una veritable folle journée de l'amor.

L'èxit d'aquest deus ex machina sembla total quan, després del perdó que li concedeix la Comtessa, tots els personatges canten agermanats en un dels moments més sublims de la història de l'art. És, tanmateix, un miratge, perquè quan la música reprèn la voràgine, tothom torna a la seva configuració habitual, rebutjant l'influx del querubí alat. La utopia ha estat a tocar de la punta dels dits, però fuig, inabastable i lleugera com una ploma mentre Cherubino cau sense sentits.

Sí que hi va haver un parell de crits contra el director musical Nikolaus Harnoncourt, senyal que el seu Mozart encara no és paït per tothom. Un altre judici simplista: unes Noces molt lentes. Això és només una part de la història. Va faltar una mica de tremp teatral però, en una lectura pensada i repensada, els guanys van ser immensos: l'equilibri miraculós de les veus orquestrals, el fraseig primmirat, inclosos aquests accents bruscos made in Harnoncourt que una esplendorosa Filharmònica de Viena ja té ben assumits, i la lògica, malgrat tot, profunda de cada temps i de les seves interrelacions. Certament, no van ser unes Noces habituals, però coneixent Harnoncourt no es podia esperar una altra cosa.

Treball d'equip
Algú ha parlat de Les noces de Susanna. La presència d'una estrella mediàtica com Anna Netrebko explicaria la broma, però la soprano russa va aparcar sortosament el rol de vedet, no debades l'obra exigeix treball en equip. La coloració fosca de la veu donava una dimensió atractiva a la seva Susanna i un extàtic Deh vieni, non tardar va ser un dels punts àlgids de la vetllada. Per la seva banda, Ildebrando d'Arcangelo va ser un Fígaro de gran agilitat escènica i veu penetrant a la qual només se li podria trobar a faltar un xic més de carisma. L'hipocondríac Comte de Bo Skovhus va tenir una gran autoritat, malgrat que el fraseig entretallat de la seva ària no era ideal, mentre que Christine Schäfer va revelar-se com un Cherubino commovedor, un adolescent somniador i amb les hormones a punt d'esclatar.

El contundent Bartolo de Franz-Josef Selig i els eficaços Basilio de Patrick Henckens i Marcellina de Marie McLaughlin (tots dos amb les seves àries) completaven un repartiment d'un alt nivell. Resta la Comtessa de Dorothea Röschmann, lluny de la dolça melangia a què estem avesats (la inestabilitat puntual de la veu no hi ajudava), però que, sens dubte esperonada pels directors, va replantejar el paper per oferir el vessant més tràgic i desesperat del seu personatge. Potser perquè, en el fons, Les noces de Fígaro són una comèdia molt seriosa.

Xavier Cester
Avui