Cerca de notícies

Enquesta

El simplisme entela 'L'or del Rin' de Bayreuth

28/7/2006 |

 

El dramaturg Tankred Dorst estrena una versió indigna del temple wagnerià.

Muntar un Anell del nibelung, amb tota la dificultat que implica l'obra colossal de Richard Wagner, tant pel dens contingut musical i de representació com per les 15 hores de durada, deu ser una tasca més que complicada. La primera impressió després de l'estrena dimecres de L'or del Rin, el pròleg de la tetralogia, al Festival de Bayreuth, és que a Tankred Dorst, el dramaturg alemany cridat a corre-cuita per a la direcció escènica d'aquest cicle, o li ha faltat temps o li han faltat idees. El resultat és d'un extraordinari simplisme, amb efectes més dignes d'un teatre de província que del gran temple wagnerià que el mateix compositor va construir a Bayreuth.

Segons Dorst, els déus, nimfes i nans que poblen l'obra viuen avui entre nosaltres sense que els puguem veure i ho fan en un món abocat a la destrucció. Traduït a l'escenari, després d'una prometedora escena de les filles del Rin, els déus apareixen en un lloc d'una perifèria urbana brut, abandonat i ple de grafits, amb uns vestits blancs d'un aspecte futurista. Per demostrar la seva invisibilitat als ulls dels mortals, el director fa aparèixer un turista amb càmera que fa fotos dels grafits. Si hagués vist els déus, hauria guanyat un premi a la foto friki.

RECURSOS SENSE GRÀCIA
La vivacitat, l'energia i el caràcter manipulador de Loge, el déu del foc, queden disminuïts per les flames ridícules que va encenent, i les desaparicions del nan Alberich gràcies als poders màgics de l'elm que ha estat teixit amb l'or que li ha robat a les filles del Rin estan resoltes sense cap mena de gràcia, per posar dos exemples.
Musicalment, el director Christian Thielemann va ser el triomfador de la tarda, però va ser un triomf que no tenia res a veure amb l'aconseguit l'any passat amb un Tannhäuser dels que marquen època. Les millors veus van ser dues que es van sentir al Liceu en els mateixos papers quan es va representar recentment el cicle complet de l'Anell: la de Falk Struckmann, en el paper del déu Wotan, i la de Kwangchul Youn, en el de Fasolt. A aquestes dues veus s'hi podrien afegir les d'Arnold Bezuyen (Loge), Andrew Shore (Alberich), Gerhard Siegel (Mime) i la de Ralf Lukas (Donner). La Fricka de Michelle Breedt, la Freia de Satu Vihavainen i l'Erda de Mihoko Fujimura van resultar menys convincents.

Tenint en compte aquest pròleg, Harry Kupfer, Jürgen Flimm i Patrice Chéreau, que han dirigit les millors produccions del cicle de l'Anell a Bayreuth en els últims 30 anys, no tenen competència. No obstant, L'or del Rin és només el començament de la tetralogia. Encara s'han de veure La Valquíria, Sigfried i El capvespre dels déus.

ROSA MASSAGUÉ
El Periódico