Cerca de notícies

Enquesta

No he mort cap llop

16/7/2006 |

 

Si haguéssim de pensar quina és la gran òpera nacional catalana (suposant que existís) potser arribaríem a la conclusió que està cantada en alemany i composta per un músic nascut a Glasgow de mare escocesa i pare d'origen germano-franco-italià. Ens referim a Tiefland, la més famosa de la vintena d'òperes d'Eugen d'Albert, adaptació de la nostrada Terra baixa d'Àngel Guimerà. Cèlebre fa unes dècades (era un dels títols favorits de Hitler, que va encarregar a Leni Riefenstahl una pel·lícula sobre el mateix tema), Tiefland ha ressorgit amb força a l'Òpera de Zuric de la mà del titular d'aquesta prestigiosa escena suïssa, Franz Welser-Möst. El director austríac ha capit l'hàbil amalgama d'elements postwagnerians i veristes que es troba en una partitura (absent des de fa 34 anys al Liceu) irregular, però amb melodies que s'enganxen a la memòria i un color local, què hi farem, amb més perfum espanyol que no pas català.

Com que a Zuric solen fer les coses bé, el seu intendent, Alexander Pereira, ha reunit un repartiment de primera línia encapçalat pel matrimoni operístic més famós de l'àrea alemanya, Peter Seiffert i Petra Maria Schnitzer, la qual cosa no va impedir que la sala presentés força butaques buides, sens dubte a causa de la raresa del títol. Seiffert té tots els atots per ser un Pedro (versió operística de Manelic) de referència, amb una veu ferma i expansiva que traduïa sense problemes la noble innocència del pastor. El que no té de moment és memòria, ja que el tenor alemany va estar pendent tota la funció de l'apuntador, això sí, al final li va agrair la feinada extra. Per la seva banda, Schnitzer va fer evident amb accents poderosos els dubtes de Marta. El dolent de la pel·lícula era Matthias Goerne, en una de les seves rares incursions operístiques, un Sebastiano lasciu de veu més penetrant que d'habitud.

Si l'any passat Matthias Hartmann signava a la Bastilla una Elektra que dilapidava l'enorme escenari parisenc, ara a Zuric demostrava que, més enllà del curiós punt de partida, no sabia ben bé què fer amb l'obra. El director situa l'acció als anys 30 amb un Pedro que no és pas pastor, sinó un obrer de Sebastiano que imagina que ho és gràcies als experiments d'un científic boig. Si aquesta és la forma com Hartmann volia connectar la peça amb els deliris científics nazis, la veritat és que el tret va anar molt desviat per la inconsistència d'una proposta farcida de contradiccions. Tot i que, en el fons, Hartmann no s'aparta gaire de la lletra de l'obra, mai hi ha una col·lisió entre dos mons irreconciliables, sinó el simple espectacle d'un experiment que surt malament quan pren vida pròpia. Això sí, un cop Pedro mata Sebastiano, l'heroi i la noia marxen ben lluny de la terra baixa, cap a les seves segures vitrines on, ben endollats a una màquina plena de llumetes, podran grimpar feliços per les seves muntanyes virtuals.

Xavier Cester
Avui