Cerca de notícies

Enquesta

El pes de la família

9/7/2006 |

 

El titular obvi, dins del simplisme i el pensament tou a què cada dia sembla que està més abocada la premsa, hauria de ser Ifigènia al geriàtric. Aquesta, no obstant, seria una grollera simplificació de la nova producció d'Iphigénie en Tauride de Gluck que l'Òpera Nacional de París ha presentat al Palais Garnier, un muntatge que en principi havia de dirigir l'actriu Isabelle Huppert i que al final ha recaigut en Krzysztof Warlikowski. El director polonès ha restaurat de forma inusual tota la força de la tragèdia dels atrides, una nissaga perseguida per la dissort i l'assassinat, i ho ha fet prenent com a punt de partida una residència d'ancianes, amb els seus llits, lavabos i dutxes inclosos, aferrades a l'únic que els queda, que són els records d'un passat, en el cas d'Ifigènia, particularment turbulent.

Sincronia i diacronia es donen la mà de forma magistral en la proposta de Warlikowski, el qual juga amb fluïdesa, gràcies al desdoblament de personatges i l'ús del vídeo, amb tres estrats temporals: la provecta Ifigènia encalçada per la remembrança; el temps propi de la trama de l'òpera, i la prehistòria del seu sacrifici (aparent) pel seu pare Agamèmnon. A tot això s'hi han d'afegir les al·lucinacions d'Orestes revivint un cop i un altre la venjança sobre la seva mare Clitemnestra -recordem per als qui vagin coixos en mitologia que ella va ser la responsable de la mort del seu marit-, que el muntatge revesteix d'ecos incestuosos. Per contra, la relació homoeròtica entre Orestes i Pílades només està suggerida de forma implícita, la qual cosa no deixa de ser tot un detall. Cert, hi ha elements incomprensibles -per què Toas, el cruel rei del Quersonès, interpretat per un correcte Franck Ferrari, semblava Tom Cruise a Nascut el 4 de juliol?-, per sort àmpliament compensats per escenes punyents com la vetlla fúnebre de les ancianes al final del segon acte.

Enmig d'aquest remolí de records dolorosos, Warlikowski exigeix i obté interpretacions de tremenda intensitat d'uns protagonistes aclaparats per la força ineluctable d'un destí familiar que no poden controlar. El final, sobre el paper, és feliç, ja que en aparença els dos germans han pogut trencar el cercle de mort que els assetja, però la sang vessada ha estat molta i a Ifigènia només li queda la solitud del record.

El marbre fred que molts creuen que és la música de Gluck va esdevenir un oceà de passions incandescents de la mà de Marc Minkowski i els seus extraordinaris Musiciens du Louvre-Grenoble: orquestra fabulosa de color i palpitació emotiva, cor excel·lent, tot i que ben comprimit al fossat de Garnier. Sense por als efectismes i els accents més exagerats (als quals la mateixa partitura, de fet, ja dóna una mica peu), que alguns potser titllarien de romàntics, el director francès va ser de nou protagonista destacat d'una gran nit d'òpera.

Xavier Cester
Avui