Cerca de notícies

Enquesta

Berganza: "L'òpera no serà mai com el futbol, per sort"

5/7/2006 |

 

Vital, xerraire, amb les idees clares i sense pèls a la llengua, com sempre ha estat. Teresa Berganza torna a Catalunya per inaugurar demà el XII Festival de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages. La il·lustre mezzosoprano madrilenya protagonitzarà al Mas de Sant Iscle un recital al costat de la seva filla, la soprano Cecilia Lavilla, i el pianista Juan Antonio Álvarez Parejo.

Més de cinquanta anys de carrera i encara al peu del canó. Quin és el combustible que la manté en marxa?
L'amor per la música, la passió pel cant. Estic tot el dia escoltant coses o llegint partitures. La música m'ho ha donat tot, fins i tot els fills, perquè em vaig casar amb un músic. Algun cop, és cert, que m'he queixat de la vida que he dut, però ha estat un privilegi.
I com transmet aquesta passió a les noves generacions de cantants?
L'altre dia em vaig passar una nit sense dormir pensant en unes classes magistrals que haig de donar a Rússia. Què els explico per començar? El cant hauria de ser la cosa més fàcil del món. Tots tenim laringe, cordes vocals, respirem, tots podem cantar. Però hi ha veus molt boniques que no diuen res, no són artistes. Un cantant és un intèrpret, per això en les properes classes els diré que respirin com vulguin. El cant és sensibilitat, sentim com vibren les cordes, fins i tot a vegades veig la meva veu, els colors que té.
Quins problemes han de superar les noves fornades de cantants?
Tothom creu que pot cantar perquè escolta gent molt coneguda cantant coses fàcils. També hi ha molta gent que dóna classes de cant amb una tècnica equivocada i repertoris equivocats. Els directors de teatres no saben què és una veu, els fan cantar papers que no els escau, i quan han fet servir aquests cantats, els llencen perquè n'hi ha molts. També hi ha cantants amb molta pressa. Jo vaig haver de cantar en pel·lícules de Carmen Sevilla o Juanita Reina per poder-me pagar els estudis i fer-me una tècnica.
La pressió, en tot cas, ha de ser enorme, perquè avui en dia hi ha una enorme oferta operística.
Sí, però l'òpera és un art per a minories. En un teatre hi caben, com a molt, dues mil persones. Una veu humana, sense micro i una gran orquestra, no dóna més de si. L'òpera no serà mai com el futbol, gràcies a Déu. La música s'ha de sentir en directe, t'ha d'arribar ben endins.
Demà actua amb la seva filla. Quina de les dues es posa més nerviosa?
Segurament jo, ella és molt segura. Cecilia ara m'ensenya molt, l'escolto i penso a col·locar la veu com ella, la copio. Té la ment molt equilibrada, jo he passat molta por, pànic, he tingut ganes de fugir. Crec que era sentit de la responsabilitat. Ara em diuen que no tinc res a demostrar. Si fos així, em quedaria a casa. Si continues sortint davant del públic és que encara tens coses per demostrar.
Ara actua sovint a Catalunya, però sens dubte una data especial deu ser el recital que va fer el 2002 al Liceu. El públic es va tornar literalment boig en el seu entusiasme.
Tenia una espina clavada perquè el cop anterior vaig tenir problemes amb el teatre. No van voler netejar de pols l'escenari ni posar la caixa acústica, i a l'assaig em va venir un atac d'al·lèrgia. Vaig cancel·lar, però el Liceu no va donar cap explicació i es van escriure coses terribles de mi. Quan vaig tornar, tenia algun dubte, però al final va ser una nit d'emocions, no parava de plorar, perquè tot el públic em va dir: "T'estimem".

Xavier Cester
Avui