Cerca de notícies

Enquesta

Màrtirs

2/7/2006 |

 

La història de l'òpera del segle XX té un bon nombre d'insignes representants que van fer aportacions al gènere d'una qualitat inversament proporcional a la quantitat. El cas més tràgic és el de Dmitri Xostakóvitx. La seva dedicació a la lírica es va veure truncada per la barbàrie de l'estalinisme, barbàrie idiota a més perquè la denúncia que va fer l'article de Pravda Caos en lloc de música va arribar dos anys després de triomfals representacions de Lady Macbeth al districte de Mtsensk. L'Òpera d'Holanda ha fet honor al centenari del compositor soviètic amb un nou muntatge d'aquesta obra que va tenir en la presència de l'Orquestra del Concertgebouw i el seu titular, Mariss Jansons al fosat del Muziektheater d'Amsterdam, un al·licient irresistible. El sofert lector ja coneix la nostra devoció pel director letó, o sigui que si prefereix, pot passar pàgina sense cap càrrec de consciència.

Què va ser més admirable en la versió de Jansons? La inevitabilitat del discurs o la fluïdesa en les transicions? El sarcasme mai estrafet o el patetisme no per controlat menys colpidor? El subtil subratllat de l'herència mahleriana en el llenguatge de Xostakóvitx o les descàrregues catàrtiques d'adrenalina sonora? Comptar amb una centúria excepcional com la del Concertgebouw és un luxe sempre que se'n sàpiga fer ús, i Jansons letó no va tenir problema a dominar tots els ressorts per arribar a un quart acte d'una desolada negror. No va ser pornografia musical, sinó música en majúscules.

La progressió qualitativa de la soprano holandesa Eva-Maria Westbroek va fer un altre pas endavant amb una Katerina Ismailova d'abrusadora intensitat i que va arribar a l'últim acte amb les seves considerables forces intactes. Christopher Ventris (un seductor Serguei avesat a sortir en calçotets) i Anatoli Kotxerga (un Boris odiós sense caure en la caricatura) van repetir, fins i tot millorar, la seva prestació en el Liceu del mateix títol.

Tot i les simpaties que ens pugui generar la sort de Katerina, aquesta no és una òpera de bons i dolents, i en aquest sentit el muntatge de Martin Kusej va encertar en oferir una visió desencantada de la humanitat. Durant la primera part de la funció (quina mania de partir el tercer acte, com també va passar al Liceu), Katerina està engabiada en una gran estructura de vidre, plena de sabates que el cor recollirà amb passió a la mort de Boris. La brutalitat de la violació d'Aksinya o l'estroboscòpic clau dels protagonistes van ser alguns dels encerts de la producció, així com els tocs d'humor negre (l'enterrament de Zinovi, la dutxa dels policies) o els detalls macabres (cadàvers caminant per les parets). La imatge final del lent enfonsament de la presó coronava de forma impactant la funció. Ara bé, havent vist uns quants muntatges de Kusej ens queda el dubte de si no té accions d'alguna fàbrica de roba interior.

Monges al cadafal
Salvant totes les distàncies, l'efecte emocional de Lady Macbeth del districte de Mtsensk no està pas tan lluny del generat pels Dialogues des Carmélites de Poulenc. Si des del començament queda clar que el destí de Katerina serà tràgic, també des de la primera escena és evident la fascinació que la mort exerceix sobre Blanche de la Force, consumada en aquest impressionant final on la guillotina revolucionària va acabant una per una amb les monges del Carmel. Aquest camí cap al martiri (o hauríem de dir al suïcidi?) està delineat de forma magistral per Robert Carsen en el muntatge que, provinent de l'Òpera d'Holanda -casualitats de la vida-, s'ha representat al Teatro Real de Madrid. La seva opció va ser d'un despullament escènic (sisplau, no confondre amb minimalisme) radical, eco de la vida rigorosa de renúncia que viuen les carmelites. La bellíssima coreografia final de les monges al cadafal va ser una imatge excepcional a l'alçada d'una música excepcional.

Encara que sembli un contrasentit, la partitura de Poulenc és d'una opulenta austeritat que va trobar en Jesús López Cobos un traductor òptim. Andrea Rost va ser una Blanche temorosa que evoluciona cap a la ferma determinació del final. Patricia Petibon va ser una candorosa Constance. El fet que fos l'única francòfona de les protagonistes era més evident al costat de l'accent anglosaxó de Soeur Marie (Barbara Dever) i la nova Prioressa (Gwynne Geyer). Més problemes tenia la Prioressa de Raina Kabaivanska: amb cada gest i mirada, la cantant búlgara va palesar el terror davant la mort, capaç de superar les conviccions més fermes. Ara bé, una soprano veterana no és una contralt. Hi havia massa passatges on allò, literalment, no sonava. Com sempre en aquests casos, el grau de comprensió depèn del lloc que el cantant en qüestió ocupi en el panteó mitòman de cadascú.

Xavier Cester
Avui