Cerca de notícies

Enquesta

L'home del piano

29/6/2006 |

 

Carles Santos protagonitza a la Fundació Miró l'exposició 'Visca el piano!', una àmplia mirada retrospectiva a la polièdrica producció del músic de Vinaròs.

L'home del piano
"I ara què?". Aquesta és la descarnada pregunta que Joan Brossa va fer a un jove músic de Vinaròs quan va acabar de tocar el piano per a ell -"Brahms, que li agradava molt, Chopin, però no Bach, deia que era música d'església"-. Quaranta anys després de la primera trobada amb aquest "gran pervertidor", Carles Santos ja pot donar una resposta satisfactòria a través de l'exposició que avui s'inaugura a la Fundació Miró.

El títol no és pas casualitat. Visca el piano! deixa ben clar el paper imprescindible que aquest instrument de tecla ha tingut i té en la trajectòria del músic de Vinaròs. I si encara n'hi ha algun dubte, el cartell mostra el mateix Santos crucificat en un magnífic piano de cua.

Santos ha fet de tot amb un piano: l'ha passejat pels carrers de Barcelona, l'ha dut al bell mig del mar, l'ha acariciat amb fruïció gairebé (o sense gairebé) eròtica, l'ha colpejat fins a fer-se sang, l'ha destrossat i, per descomptat, l'ha tocat per extreure'n música.

De nou amb Portabella
Però, per sobre de tot, el piano ha estat el trampolí amb el qual Carles Santos ha projectat la seva heterodoxa creativitat als més variats àmbits artístics. Això sí, com ell sempre recorda, "continuo sent un músic amb formació clàssica de conservatori". "Només així et pots penjar després d'un piano".

Manel Guerrero, comissari d'aquesta mostra produïda pel centre KRTU del departament de Cultura de la Generalitat, comentava ahir en la presentació a la premsa el repte que ha suposat traslladar a un espai tancat "una creació efímera com és la música i el teatre".

La solució ha estat apostar pel vessant més visual de Santos. Elements escenogràfics dels seus espectacles, com els caps de Bach de La pantera imperial o el llit de L'esplèndida vergonya del fet mal fet, acompanyats de cartells i nombroses fotografies d'aquests espectacles, es combinen amb una faceta menys coneguda del músic valencià: el cinema. Així, una pantalla projecta fragments de totes les pel·lícules dirigides per Santos, així com cintes realitzades amb Clovis Prévost.

En aquest capítol destaca la dilatada col·laboració amb Pere Portabella, ampliada ara amb un curt que el realitzador ha filmat a la Fundació Miró amb Santos com a protagonista i que també es projecta en la mostra. La cinta ha estat el catalitzador d'un nou llargmetratge de Portabella, Variacions Goldberg, del qual Santos és coguionista.

Com era d'esperar, en el trajecte de l'exposició hi ha molts pianos. Alguns formen part de muntatges, com el Yamaha de Ricardo i Elena amb una gran i amenaçadora creu penjada a sobre, o el mitja cua aclaparat per una enorme làmpara-aranya de La grenya de Pasqual Picanya (assessor jurídico-administratiu).

Els més vistosos, però, formen part d'una sèrie, Pianos intervinguts, que Santos ha preparat especialment per a la Miró. Dues orelles gegantines, una mà tallada, una hèlix i un munt de fotos pornogràfiques són alguns dels peculiars afegits del músic a l'instrument dels seus amors, reflex també de les seves obsessions de sempre (el sexe, la religió i la gastronomia no falten a la cita).

En viu i en directe
L'objectiu, segons Guerrero, de crear una exposició "en moviment, viva", es veurà literalment acomplert amb la presència en carn i ossos de Santos en una de les sales de l'exposició. Com si fos casa seva, i davant del seu Bösendorfer, Santos anirà a tocar de forma regular a la Miró, al llarg dels quatre mesos de la mostra. "El que faré és estudiar, però escriure davant deu japonesos que et miren serà més difícil", comenta un Santos que està preparant nou espectacle, que presentarà la tardor vinent al Festival Temporada Alta. Abans, Santos estrenarà avui mateix, en la inauguració oficial de la mostra, Música per a un museu.

El moviment no acaba aquí. Una pianola mecànica, batejada com a Lligatòria, es passejarà amunt i avall en plena acció musical. Almenys el dia de la presentació, les Variacions Goldberg de Bach va ser la peça que s'anava escampant per les sales mentre el públic intentava evitar xocar amb el giny.

En aquest "collage de passat, present i futur" que, segons Manel Guerrero, és l'exposició, hi ha hagut "un laboriós treball de recerca" -Santos confessa no ser gaire endreçat-, que ha recuperat, per exemple, el programa d'un jove pianista de 14 anys en la seva vila natal. O el cartell del Concert irregular de Joan Brossa (1968), que va generar una crítica negativa de Xavier Montsalvatge arran de la qual el pare del músic va cremar tots els exemplars de La Vanguardia que van arribar a Vinaròs.

Amb el complet catàleg de la mostra i l'exposició paral·lela de vestuari de Mariaelena Roqué, fidel col·laboradora del músic, al Museu Tèxtil, l'univers de Carles Santos pren el protagonisme que mereix. Un univers que, més enllà de la imatge superficial que a vegades es té del músic, és el fruit d'un treball constant, rigorós i professional. Com va fer bé de recordar Eduard Castellet, president de la Fundació Joan Miró, Carles Santos "és un artista absolutament seriós".

Xavier Cester
Avui