Cerca de notícies

Enquesta

La Fundació Miró resumeix la carrera de Carles Santos

29/6/2006 |

 

Una exposició mostra la polifacètica activitat creativa del pianista de Vinaròs.

Carles Santos, un heterodox a cavall entre l'exquisidesa de les variacions Goldberg i els llagostins suculents de Vinaròs, protagonitza a la Fundació Miró una exposició collage que resumeix una radical trajectòria. Titulada Carles Santos. Visca el piano!, l'exposició mostrarà fins al 5 de novembre les facetes de l'artista com a compositor, pianista, escenògraf, performer, cineasta i escriptor, amb un currículum en què hi ha sempre un piano. El seu propi piano de cua ha estat traslladat a la fundació, on Santos anirà a tocar de tant en tant.

Ja hi ha una declaració d'intencions al cartell que anuncia l'exposició i que també és la portada del catàleg. Santos es retrata amb el tors nu, lligat amb cordes a un piano de cua com un màrtir de Zurbarán. "És el nostre antiheroi", li va dir ahir Vicenç Altaió, director de KRTU, organisme que amb aquesta exposició l'eleva gairebé a la categoria de clàssic del cànon català de la modernitat, com abans va fer amb Foix, Perucho i Palau i Fabre.

La mostra, comissariada per Manel Guerrero, que la va definir com una "exposició collage", conté espais escenogràfics dels camps creatius cultivats per Santos, entre els quals destaquen la seva intervenció com a artista conceptual en els anys 70 al Grup de Treball amb treballs inèdits. Hi són també els seus amics, Pere Portabella, Mestres Quadreny, Cloris Prévost, les seves influències més profundes, com les dels pintors Tàpies i Guinovart i el film El perro andaluz de Buñuel i Dalí.

I sobretot Joan Brossa, el seu "gran pervertidor", segons Santos, de qui es presenta un poema objecte que combina una hòstia amb un ou ferrat. "Vaig arribar a Barcelona fa quaranta anys. Era un pianista presumit i vaig tocar Bach davant Brossa, que no li agradava perquè li semblava música d'església. Quan vaig acabar em va dir: '¿I ara què?' I vaig començar la meva militància brossiana", va explicar.

Al recorregut hi ha elements escenogràfics de La grenya de Pascual Picanya del 1993, immensos bustos de Bach fets de porexpan pertanyents a La pantera imperial (1997) i una creu clavada en un piano que va aparèixer a Ricardo y Elena (2000). Un apartat es dedica a la seva vena pornogràfica i sadomaso amb les deu fotos de la sèrie la polpa de Santa Perecínia de Clavicònia (1995) i les de la sèrie Caligaverot, del 1999, en què el fetitxisme anticlerical es revela en el disseny d'unes sabates on el taló d'agulla és un crucifix. Portabella i Santos estrenen un curt de 12 minuts on Santos toca el piano amb un ou d'oca.

Santos, que va confessar haver "patit lo meu" amb aquesta incursió en les seves intimitats va dir que fa 40 anys amb motiu de l'estrena de El concert irregular al Romea La Vanguardia va publicar una crítica "horrorosa" de Montsalvatge. Quan se'n va assabentar el seu pare, que era el metge de Vinaròs, va anar de matinada al tren correu que arribava de Barcelona, va arreplegar tots els diaris i els va cremar en un barranc. El músic, que passa els viatges en cotxe Barcelona-Vinaròs component fins i tot amb el volant, segons va dir el conseller de Cultura Ferran Mascarell, estrena aquesta nit Música per a un museu, una peça que ha compost per a la Fundació Miró, amb què col.labora sovint des de fa anys.

ROSARIO FONTOVA
El Periódico