Cerca de notícies

Enquesta

Diva al quadrat

25/6/2006 |

 

Hi ha muntatges que generen una expectació colossal. Angela Gheorghiu cantava al Covent Garden la seva primera Tosca en escena (l'havia interpretat ja en una pel·lícula), en una nova producció que reemplaçava el mític muntatge de Zeffirelli estrenat el 1964 per Maria Callas i representat a Londres uns 240 cops al llarg de 40 anys. Diva autoritària com és, diuen els rumors que Gheorghiu no només va exigir el nou muntatge sinó que també va demanar la presència d'Antonio Pappano al podi i de Bryn Terfel com a Scarpia. Com és habitual amb la soprano romanesa, les baralles durant els assajos han estat moneda comuna, però això, a l'hora de la veritat, interessa només de cara a l'anècdota. L'essencial és saber si el conjunt va estar a l'altura de les expectatives. Pel que fa a Angela Gheorghiu, la veritat és que no.

Entenguem-nos, la seva visió de Tosca, vista com a esbós del que pot arribar a ser, no està desproveïda d'interès: més lleugera i vulnerable, més coqueta i menys visceral que d'habitud. El problema és que, ara per ara, i deixant de banda un agut lluminós, la veu no fa justícia al paper, el greu i el centre no tenen prou gruix per superar una orquestra que, tot i l'evident ajuda que li prestava la batuta, és força densa. Més blasmable és l'afectació exagerada tant en el cant com en el capteniment escènic, plens de detalls narcisistes que no aporten res al personatge i sí al lluïment d'una diva interpretant una altra diva com si fos una nena malcriada que no veu satisfets els seus capricis. La prova del nou va ser un Vissi d'arte genèric que va despertar mitigat entusiasme. L'irònic aplaudiment que Scarpia dedica a l'ària va ser el judici més implacable.

I és que als antípodes del que és i representa Gheorghiu hi teníem Bryn Terfel, un artista colossal que ja des de la seva primera frase (quina entrada més aterridora!) deixava ben clar qui és el baró Scarpia. El baix-baríton gal·lès va donar una lliçó magistral de com extreure tot el suc de cada paraula, de cada frase, sense retorçar la línia musical fora del seu curs natural. Caracteritzat com un personatge de novel·la gòtica, Terfel va ser la combinació ideal de luxúria i perversió, l'encarnació imponent de la fascinació hipnòtica que genera el mal. Una indisposició de Marcelo Álvarez va fer que aterrés precipitadament Fabio Armiliato, que, amb admirable professionalitat, es va integrar sense problemes en el muntatge i va deixar constància d'un Cavaradossi franc i apassionat que contrastava amb l'alambinament de la seva partenaire. Tenia l'ajut, esclar, d'un director que sap acompanyar molt bé les veus, però es va contaminar Pappano de gheorghitis? Tot i que la brillantor sonora va estar assegurada, la seva lectura de l'òpera pucciniana va estar construïda més en frases soltes que en paràgrafs, amb massa aturades de tensió, conseqüència d'estar sempre pendent dels atacs d'egocentrisme canor de la diva.

Xavier Cester
Avui