Cerca de notícies

Enquesta

Vestir l'univers Santos

21/6/2006 |

 

El Museu Tèxtil passa revista al vestuari que la ballarina Mariaelena Roqué ha dissenyat, durant els darrers vints anys, per a la companyia de Carles Santos.

Les perversions i obsessions del compositor i músic Carles Santos s'han presentat sempre embolcallades amb el vestuari irònic, delirant i espectacularment colorista de la ballarina Mariaelena Roqué. Des de la proposta Piedra perla, del 1985, Roqué s'ha encarregat de l'escenografia i el vestuari de tots els espectacles de teatre i òpera que ha muntat la companyia de Santos.

Els vestits són, doncs, peces fonamentals de l'univers Santos, en el qual la virginitat, el sexe desbordat, la repressió i el fetitxisme són conceptes clau. A través del vestuari, Roqué s'ha encarregat de projectar les fílies i fòbies d'aquest compositor.

Mariaelena Roqué desvesteix Carles Santos és la nova proposta expositiva del Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona, que ha seleccionat els seixanta vestits més significatius dels vint anys de companyia. "Alguns dels vestits que mai paren quiets a sobre dels escenaris -explica Sílvia Ventosa, la conservadora del museu- s'exposen aquí dialogant amb el nostre fons permanent, entre robes de les èpoques renaixentista, barroca i rococó".

La dissenyadora autodidacta recupera a les seves creacions les armadures i cotilles, que combina amb teixits naturals, materials industrials, objets trouvés, plàstics, cuir i bocins de teles de diferents materials i múltiples colors. "He estat una outsider, una creadora rebel", afirma la dissenyadora. "Sempre m'he interessat per construir un nou llenguatge a l'escenari que lligués amb la marca Santos". Roqué ha aconseguit crear el seu propi vocabulari amb unes peces que "s'allunyen del concepte de disfressa: són vestits autèntics creats a la mida de cada personatge i actor".

La roba té un paper fonamental en la posada en escena dels espectacles de Santos: les faldilles de gran volada de Sama Samaruck Suck Suck (2002), que marquen el desplaçament dels personatges per l'escenari, o els adorns al cap, que donen visibilitat als actors, com en el cas dels barrets en forma de fal·lus de la peça Lisístrata del 2004.

Recrear la història
Roqué ha fet de la desconstrucció el motiu central de les seves creacions, que es transformen a mesura que avança l'obra, amb peces que es descol·loquen i es tornen a col·locar, com ara els vestits fets a base de superposicions de L'adéu de Lucrècia Borja (2001) o de La grenya de Pasqual Picanya (1993). Les indumentàries que es poden veure en aquesta mostra fan referència al vestuari de diferents èpoques. A L'esplèndida vergonya del fet mal fet (1995) i a El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora (2003), Roqué revisa el segle XVIII. En canvi, el XIX ofereix elements d'inspiració per al vestuari de Tramuntana Tremens (1989).

En paraules del comissari de l'exposició, Jaume Maymó, "la forta i provocadora personalitat artística del músic, pianista i compositor i la mateixa marca dels espectacles, han tapat el treball creatiu de Roqué, que ha sabut despullar el personatge per vestir la seva música". El teatre de Santos, però, no seria tan estrafolari sense el vestuari d'estil 'povera' made in Roqué.

Aina Mercader
Avui