Cerca de notícies

Enquesta

L'hora del 'celebrèndum'

18/6/2006 |

 

Tot i que pendents de la reposició de Lohengrin, la temporada musical pràcticament ha arribat a una fi enguany força matinera, potser perquè els programadors han volgut donar temps als melòmans per pensar el seu vot. És hora, doncs, de donar els premis anuals al bo i millor del curs. El jurat unipersonal garanteix que totes les distincions són fruit d'una reflexió aprofundida. Comencem pel màxim guardó.

Premi No. Darrere un no pot haver-hi la insatisfacció per no assolir allò que hauria de ser, l'anhel de qui no es vol conformar amb mediocritats. Aquest afany perfeccionista és el que hi ha darrere la carrera de Cecilia Bartoli, un exemple de no al camí suat, de no als compromisos que coarten la llibertat artística i la pròpia sensibilitat. La vetllada protagonitzada per Bartoli i l'Orquestra Barroca de Friburg va superar l'estadi de mer concert per esdevenir una fita inoblidable. Que no es torni a repetir una altra absència de 12 anys, 2 mesos i 8 dies.

Premi Sí. Dir sí és tirar endavant, avançar encara que només sigui un pas o optar per l'això és millor que res. Hi ha aquí certa resignació? Segurament la mateixa que al recordar que enguany hem assistit a l'últim concert a Barcelona de Musica Antiqua Köln. Per sort, va ser una actuació al mil per cent afirmativa de la vàlua immensa de Reinhard Goebel i els seus músics en una obra densa com L'art de la fuga. És possible aliar complexitat musical amb poesia? Goebel ens va dir que sí de forma rotunda.

Premi Vot en Blanc. Opció tan vàlida com les altres, que expressa el disgust pel desgavell polític que ens envolta, així com el no casar-se amb ningú sense que això impliqui no comprometre's amb la realitat. Un camí, per tant, d'independència irrenunciable com el que ha demostrat de forma exemplar Daniel Barenboim. I tot això mantenint el seu estatus de músic de primera magnitud revalidat amb un segon llibre del Clave ben temperat de Bach d'una llibertat incomparable.

Premi Vot Nul Polític. Qui va tenir la sensacional idea de proposar (per sort va durar poc) aquest invent devia tenir unes al·lucinacions comparables a les de Paul, el protagonista de Die tote Stadt de Korngold. Esclar que el deliri d'aquest és preferible, sobretot en una representació excel·lent: cast equilibrat, intel·ligent direcció escènica de Willy Decker i nova confirmació que Sebastian Weigle ha estat un òptim fitxatge per al Liceu.

Premi Abstenció. Mar o muntanya deu ser avui la disjuntiva de molts. Grigori Sokolov o Radu Lupu és la nostra disjuntiva, perquè tots dos van protagonitzar els millors recitals de piano del curs. La tria es complica perquè hi havia una obra comuna sota els seus dits, la Sonata opus 11 de Schumann, demostració que per camins diferents es poden arribar a veritats artístiques igualment vàlides. Per tant, ens abstindrem de triar i els premiarem tots dos.

Xavier Cester
Avui