Cerca de notícies

Enquesta

Noves revelacions

11/6/2006 |

 

Al cronista li agrada tant el safareig com a qualsevol espectador de ¿Dónde estás corazón? Ara bé, d'aquí a reduir gairebé els comentaris d'un DVD a dir que Josep Carreras i Katia Ricciarelli van ser amants durant 13 anys hi ha un bon pas. Tot i el marro que hi ha al món de l'òpera, aquí estem per a coses més serioses, com comentar aquesta Lucia di Lammermoor editada per Bel Canto Society i captada el 1982 a Bregenz. De la producció val més no dir-ne res pel seu estatisme exagerat (a diferència de les estàtues humanes de les Rambles, el cor no s'hauria mogut encara que li tiressin monedes). Més d'un se sorprendrà del despullament d'una lectura sense pirotècnia, sobretot en l'escena de la bogeria, però hi ha algun guany en aquesta sequera de sobreaguts. Abans d'arruïnar-se la veu cantant el que no podia, Ricciarelli és una vulnerable donzella de Lammermoor. Parlar de la seva entesa amb Carreras és redundant, val més apuntar que el tenor català llueix la bellesa tímbrica i el temperament generós que van fonamentar la seva glòria.

No hi ha res millor que predicar al convençut, per això el cronista va ser ben feliç de llegir els textos que acompanyen la nova gravació de La clemenza di Tito a Harmonia Mundi, una vindicació excel·lent de la darrera obra mestra operística de Mozart. Els que no canviïn d'opinió potser ho faran a l'escoltar la versió de René Jacobs. Intervencionista com sempre, sobretot en uns recitatius que prenen un tremp dramàtic inusual, el director belga omple de sang palpitant les venes i les artèries de la partitura i ens recorda que, potser algun dia, s'haurien de canviar els tòpics sobre l'opera seria. El repartiment és molt bo, tot i que no òptim (la blancor anglesa del sempre estilista Mark Padmore no acaba de lligar amb l'emperador romà). Però per a la impetuosa Vitellia d'Alexandrina Pendatchanska i, sobretot, el Sesto commovedor, magistral, preciosament cantat de Bernarda Fink, només hi ha lloances.

A aquesta revelació mozartiana hi hem d'afegir una altra (i ja en portem) de vivaldiana, esclar, amb un nou CD de Naive. Arie d'Opera dal fondo Foà 28 són fragments extrets d'una col·lecció personal de Vivaldi, algunes són versions alternatives, d'altres provenen d'obres perdudes. Sandrine Piau, Ann Hallenberg, Paul Agnew i Guillemette Laurens duen a bon port l'empresa. El mateix no es pot dir de Renée Fleming, el cant hipersofisticat de la qual desentona del tot en el final de la Quarta de Mahler, sobretot dins la versió deliciosa que en fan Claudio Abbado i la Filharmònica de Berlín (Deutsche Grammophon). La seva opulència sonora lliga més amb els Set lieder de joventut de Berg, però la ració de segle XX d'aquest Quadern està més ben representada pels dos quartets de Ligeti sota els arcs del Quartet Artemis (Virgin). Poc minutatge i alt voltatge per a unes obres de gran intensitat.

Xavier Cester
Avui