Cerca de notícies

Enquesta

La música com a exaltació de la vida

8/6/2006 |

 

Un assaig del professor tarragoní Jordi Pons s’endinsa en el pensament ètic, estètic i religiós del compositor austríac Arnold Schönberg i l’emmarca en el context de la Segona Escola de Viena

De tots els intel·lectuals que van viure l’efervescència de la Viena d’entreguerres, Jordi Pons (Tarragona, 1960) ha escollit Arnold Schönberg (Viena, 1874-Los Angeles, 1951), un personatge «privilegiat». «En ell s’estableix un doble monòleg. D’una banda, com un jueu que assumeix la cultura alemanya com a pròpia, i de l’altra, com a compositor jueu que es veu rebutjat per un públic majoritàriament format per jueus.» Aquesta doble característica porta Pons a definir Schönberg com un outsider, un «geni a contracorrent».

Conegut com el pare de l’atonalitat, Schönberg va alliberar el llenguatge sonor, autoritzant la dissonància amb el seu nou mètode de composició. Ell en deia «suspensió de les funcions tonals» i consisteix a posar les dotze notes de la gamma cromàtica en peu d’igualtat.

Pons, professor d’estètica i història de la música del Liceu de Barcelona, analitza la trajectòria del pensament del compositor centrant-se en la seva visió ètica, estètica i religiosa, sense oblidar altres aspectes fonamentals, com ara el seu vessant d’escriptor, de pintor i de pedagog: «Va començar sent autodidacte i va acabar sent un gran mestre. A través de les classes ell mateix evolucionava com a compositor. El seu Tractat d’harmonia, més que una obra didàctica, constitueix un programa artístic.» La gènesi del tractat, la relació ambivalent del músic amb Wagner i el naixement de la música «del futur», són altres dels aspectes tractats en el volum.

L’assaig, que s’adreça a un públic no especialitzat en música, neix d’una tesi doctoral que l’autor va realitzar gràcies a una beca doctoral en filosofia concedida per la Fundación Caja Madrid el curs 1998/1999. S’estructura en forma de quadern de viatge, que permet diferents recorreguts pel món intel·lectual i artístic centreeuropeu de principi del segle XX. Un d’aquests travessa el conflicte que van tenir els intel·lectuals alemanys d’origen semita. Davant l’adveniment del nazisme van haver de renegar (o els van fer renegar) de la seva nacionalitat. «Érem com auswanderer, com emigrants, però a la nostra pròpia ciutat.» Aquesta frase del pintor Oscar Kokoschka, reproduïda en el llibre, defineix l’estat d’ànim d’aquest col·lectiu, en el qual es troben personatges com ara Adorno, amb qui Schönberg va mantenir una relació conflictiva. Els noms d’aquesta i d’altres personalitats queden recollits en un pràctic índex onomàstic al final del volum.

Seguint el pensament del filòsof Ernest Bloch, el musicòleg desenvolupa en el llibre la seva teoria que la música shönbergiana no és nihilista, com sovint se l’ha qualificat, sinó «afirmativa». «Potser per això no agrada a una majoria de gent que pensa que l’art ha de ser un consolador de la vida. Per Schönberg, la música n’era l’exaltació.»

Alguns crítics contemporanis van recriminar a Schönberg d’«abandonar» l’atonalitat al final de la seva carrera. Pons té una altra idea: «No va renegar del seu sistema, simplement no entenia aquest mètode com un sistema rígid i tancat, tal com el van entendre alguns músics posteriors.»

Compositor complex i polifacètic, amb els anys Schönberg ha quedat relegat a un segon terme en la història de la música. I què es pot dir de Schönberg avui? «Per a molts encara és difícil escoltar la seva música. Però, clar, una música s’ha de tocar i sentir per entendre-la i fins ara se l’ha programat molt poc.»

Sobre la seva activitat com a ensenyant, Schönberg recordarà que a Viena se’l considerava una espècie de «corruptor de la joventut» i que, el 1910, cert crític vienès havia arribat a comparar-lo amb Sòcrates. Amb la seva acostumada ironia, escriu Schönberg que no sabia si el que pretenia el crític era ‘honorar-me o, del contrari, suggerir que devia ésser condemnat, com Sòcrates, a beure cicuta’. Schönberg va iniciar la seva labor didàctica a principi de l’any 1903 al conservatori Stern, a Berlín, on s’havia traslladat el desembre de 1931...

BENET CASABLANCAS / VALÈRIA GA
El Punt