Cerca de notícies

Enquesta

Les superestrelles de l'època de Händel

28/5/2006 |

 

El museu del compositor a Londres acull una exposició sobre els castrats, cantants que van dominar els escenaris europeus al Barroc.

Criatures gairebé llegendàries, els castrats van dominar els escenaris d'Europa durant prop de segle i mig, per desaparèixer deixant darrere una estela d'adulació que arribava a extrems paroxístics, tant per les seves proeses vocals com per l'ambigüitat sexual que els envoltava. Una exposició al Handel House Museum de Londres evoca algunes de les principals figures d'aquesta tipologia vocal única i, per sort, irrepetible. Dos exemples de castratori, estris en forma de tenalla que fan mal només de mirar-los, donen indicis de les bestials operacions en les quals els norcini, els cirurgians especialitzats, extreien els testicles als nens de set o vuit anys.

Documentada a la Xina imperial en el segon mil·lenni abans de Crist, la castració es va estendre per Europa, sobretot a Itàlia, des del segle XVI amb una finalitat clara: crear cantants per a una Església que no admetia la veu de les dones en els temples. Cap al 1730 es calcula que uns 4.000 nois eren castrats anualment "en honor de Déu", segons el papa Climent VIII.

Perquè, en definitiva, quins efectes tenia la castració? Practicada abans de la pubertat, impedia el desenvolupament de la laringe, amb la qual cosa, les cordes vocals podien emetre un so més semblant al d'una dona. Però alhora, el cos sí que creixia, sovint fins a proporcions exagerades. En l'exposició diverses caricatures mostren castrats gegantins al costat de diminutes sopranos. Però aquest creixement també implicava més capacitat pulmonar.

Com el seu nom ja indica, Händel i els castrati analitza el fenomen a partir d'un dels compositors que millor música va compondre per a evirat, musico o primo uomo, altres termes aplicats als castrats. Nicolini, Bernacchi ("gros com un frare espanyol"), Berenstadt, Senesino, Carestini (que va estrenar Ariodante, d'actualitat al Liceu), Gizziello, Caffarelli, Guadagni són els noms estudiats a partir de retrats, caricatures i síntesis biogràfiques. Per descomptat, no podia faltar Farinelli, el castrat més famós de la història (tot i que mai va cantar per a Händel), de qui una fan histèrica va cridar en veu ben alta: "Un Déu, un Farinelli!".

Reputació sexual
I és que, a més dels seus poders vocals, els castrats tenien una reputació sexual envejable, tant entre dones com entre homes (el mateix Casanova va reconèixer la temptació). Esclar que quan un castrat va demanar permís per casar-se al·legant que l'operació no havia sortit bé, la resposta del papa Innocenci XI va ser contundent: "Que si castri meglio".

Xavier Cester
Avui