Cerca de notícies

Enquesta

Tot s'acaba

7/5/2006 |

 

Iniciada el desembre del 2004 i puntualment ressenyada en el Quadern, la nova producció de Der Ring des Nibelungen de la Royal Opera House ha arribat al darrer capítol amb Götterdämmerung, la més monumental de les jornades de la Tetralogia. Es pot fer un exercici profitós de crítica comparada a través de la resposta, majoritàriament vituperant, que la premsa britànica ha dedicat al muntatge de Keith Warner. La línia general ha estat blasmar el cúmul d'imatges i referències en aparença mal païdes per Warner i els seus dissenyadors Stefanos Lazaridis (decorat) i Marie-Jeanne Lecca (vestuari) i que no aconsegueixen donar una lectura coherent de la magna obra wagneriana. Cert és que el perill de dispersió hi és, sobretot en un Capvespre on Warner recupera molts elements de les òperes prèvies, veritables leitmotivs visuals com el maelstrom de fórmules matemàtiques que serveix de teló. No és menys cert, encara que no tothom ho hagi vist (o ho hagi volgut veure), que el missatge és inequívoc.

Warner presenta els déus, absents de la trama directa, com un grapat d'estàtues daurades, elements d'una religió establerta, ja no pas protagonistes de les seves accions, unes estàtues a les quals Brünnhilde cala foc. I per si no quedés clar que és la valquíria el veritable personatge redemptor de la Tetralogia, Warner la presenta en la seva arribada a la cort dels Gibichung envoltada d'una corona d'espines. D'acord, la seva marxa pel fons del decorat és anticlimàtica, però Brünnhilde deixa lloc a una nova humanitat, uns adolescents que han anat apareixent en diversos moments de l'obra, alliberats dels horrors (manipulació genètica, submissió de la dona, efectes de la guerra) que Warner ha dibuixat amb més o menys claredat al llarg del cicle i que poden enfrontar-se al futur amb l'optimisme renaixentista de Leonardo da Vinci: la jove sobre un gran anell metàl·lic, imatge final d'aquest Götterdämmerung, evoca directament el famós dibuix del cos humà del gran artista. Tampoc deu ser casualitat que el programa de mà insistís de nou en l'influx de Feuerbach, per sobre del de Schopenhauer, en la concepció wagneriana.

La posada en escena de Warner té un altre vector clar: Hagen. Com Siegfried, el fill d'Alberich ha d'arrossegar el pes d'un passat que no li pertany per complir els designis dels seus antecessors, empresa que, com la de l'heroi, acabarà amb la mort. Per contra, Warner tampoc aconsegueix que aquest cronista es desfaci dels prejudicis que té cap al fill de Siegmund i Sieglinde: més que una figura èpica, és un babau integral. Més atractiva és la representació de la cort dels Gibichung com un model ampliat del Tarnhelm, és a dir, un marc il·lusori i enganyador. Aquest és un altre element intrigant en una producció que potser revelarà tots els seus secrets quan el Covent Garden escenifiqui l'Anell sencer la tardor del 2007.

Avantatges de tenir un bon titular (segona part)
Quan parlàvem del Boris a La Monnaie, subratllàvem el paper cabdal que tenen els directors musicals en el nivell d'un teatre. Si això ho notem al Liceu amb Sebastian Weigle, al Covent Garden encara ho tenen més clar. Ras i curt, el públic londinenc idolatra Antonio Pappano. Amb raó, perquè sense ser la seva lectura el súmmum de la profunditat (una marxa fúnebre deficitària en grandesa, per exemple), és d'una eficàcia narrativa indubtable, amb un tremp dramàtic que s'incrementava a mesura que avançava la funció i que va tenir un dels seus clímaxs en l'espectacular participació del cor al segon acte.

Si descomptem un agut poc brillant, Lisa Gasteen és una Brünnhilde de primer ordre, gràcies a un centre consistent i poderós, una enunciació del text, si no al cent per cent idiomàtica, sí al mil per cent intencionada, i una entrega sense reserves que va culminar en una immolació remarcable. L'altre puntal vocal va ser John Tomlinson, de nou descomptant certa usura en el registre superior. Bèstia escènica com n'hi ha poques, el baix britànic va ser un manipulador i obsessiu Hagen que va merèixer el sorollós sufragi del públic. Al seu costat, John Treleaven, Siegfried ja conegut al Liceu, va quedar en un segon pla i va ser objecte de garrotades de la premsa. Assumint que la del heldentenor és una espècie semblant als dinosaures, Treleaven és una opció molt més honorable que els horrors teutònics amb què volen fer passar gat per llebre a Bayreuth. Bons Gunther (Peter Coleman-Wright) i Gutrune (Emily Magee), insuficient Alberich (Peter Sidhom) i una Waltraute, Mihoko Fujimura, de veu massa clara que encara ens planteja certes reserves. En tot cas, la seva presència va marcar un dels punts àlgids d'una funció maratoniana en què la música de Wagner, parafrasejant Rodenbach a Bruges-la-Morte, ens va inundar les meninges.

X.C.
Avui