Cerca de notícies

Enquesta

El tsar d'or

30/4/2006 |

 

Les grans òperes, com tota gran història, tenen rellevància als nostres dies no només per la seva qualitat estètica, sinó també per la forma com il·luminen des d'una perspectiva artística la nostra condició humana, les nostres grandeses i misèries, les constants que apareixen i reapareixen un cop i un altre al llarg del temps, fa 300 anys o tres dècades o d'aquí a un parell de lustres. En un muntatge de Borís Godunov de Mussorgski estrenat aquesta mateixa temporada a l'Staatsoper de Berlín, Dmitri Txerniakov situava l'ascensió i caiguda del tsar en el futur. Per a la nova producció estrenada a La Monnaie de Brussel·les, Klaus Michael Grüber barreja sense manies èpoques per mostrar, en definitiva, el mateix que Txerniakov, l'opressió perenne que pateix el poble rus. Un poble que és un dels elements centrals del muntatge que ara ens ocupa, una massa traginant bosses de plàstic i paquets, com uns sense sostre o uns refugiats en continu moviment que esperen algun salvador que els tregui del seu destret. En aquest sentit, és significatiu -i aconseguit- el paral·lelisme que estableix Grüber entre l'escena de la coronació de Borís i l'arribada en triomf del fals Dmitri, cavalcant sobre un fals cavall napoleònic abans que l'Innocent, un Marcel Marceau geperut, entoni el seu plany per Rússia.

Per desgràcia, fora de troballes puntuals com aquesta, la posada en escena deixa perplex, per no dir descontent, per les seves opcions estètiques i una Personenregie menys treballada del que era esperable. Grüber va comptar per al decorat amb el sempre fidel Eduardo Arroyo, i el pintor espanyol va aportar una sala blava tancada per dues grans portalades daurades i alguns elements surrealistes, com una mosca gegant o un arbre flotant, per no dir res de l'ull-zepelí que tot ho veia o l'àngel (caigut com Borís?) d'ales blanques que apareixia en alguns quadres.

L'element més discutible de tot plegat era l'aiguabarreig visual: al costat de l'abillament contemporani del cor, teníem uns boiards de llargues barbes sortits d'una visió cutre d'un muntatge soviètic de fa quatre dècades, amb un efecte que vorejava, no sabem si de forma intencionada o no, la paròdia; una processó, esquelet inclòs, a la primera escena d'uns pelegrins que semblaven ninja; un Fiodor que podia ser el petit lord i una Xènia que era l'encarnació vivent d'una Madonna renaixentista. Per altra banda, per subratllar l'influx clau que tenia i té la religió en el destí de Rússia, ¿era necessari caracteritzar Pimen com un sant Geroni eremític, calavera i lleó inclosos? En el cim dels despropòsits hi havia aquest Borís pintat d'or, per apartar-lo encara més de tot el que l'envolta, per mostrar-lo com un detentador impersonal més del poder i, per tant, robar-li la humanitat que li dóna la música de Mussorgski. Ja està bé que un muntatge ofereixi més preguntes que respostes, però les preguntes també haurien de ser entenedores.

Xavier Cester
Avui