Cerca de notícies

Enquesta

La dona fatal

23/4/2006 |

 

La Setmana Santa ja no és el que era. Mentre un senzill viacrucis recorria Divendres Sant els carrers de Tolosa de Llenguadoc, uns metres més enllà el teatre del Capitole duia a escena una òpera que no és precisament exemple de devoció, pietat, ni tan sols de moralitat o d'exemple del triomf de la bondat. Parlem, com gairebé no podia ser d'altra manera, de L'incoronazione di Poppea. Les òperes de Monteverdi continuen sent una font constant de meravella per la seva modernitat increïble, amb uns textos d'una riquesa poètica que només el Barroc en ple apogeu podia assolir, centuplicada pel poder d'una música que retrata amb els colors més precisos les contradiccions de l'ànima humana. De fet, veient i escoltant Poppea, Nerone, Ottone, Ottavia, Seneca, tots els protagonistes de l'obra, ens veiem tal com som (amb tots els excessos que permet l'escena operística, esclar), ni bons ni dolents, complexos. És aquesta capacitat de Monteverdi, amb la seva inexhaurible inspiració -recordant, esclar, que no tota la partitura és de la seva mà-, de no quedar-se en el blanc i el negre, de mostrar sense emetre judicis i, qui sap, potser amb unes gotes de comprensió el que fa que cada bona representació d'una de les tres òperes que han arribat fins a nosaltres sigui una experiència enriquidora. I la funció de Tolosa ho va ser, de bona.

El responsable artístic del Capitole, Nicolas Joel, signava la seva primera posada en escena d'una òpera barroca situant-la en un marc monumental, un gran atri envoltat d'estàtues, dissenyat per Ezio Frigerio, propi de l'emmirallament que el feixisme mussolinià tenia envers l'antiguitat romana. Joel no du gaire més enllà aquest paral·lelisme entre dos poders polítics, la seva és una decisió més estètica que ideològica, que, tanmateix, funciona a la perfecció gràcies a una direcció d'actors acurada. Els tocs glamurosos del cinema dels anys 30, reforçats pel vestuari de Franca Squarciapino, amb una Poppea abillada a la Jean Harlow, aportaven la sensualitat que ha de ser un dels trets bàsics en tota posada en escena de L'incoronazione. Com Joel ens recorda de forma diàfana, sense necessitat de recórrer al traç gruixut ni a l'astracanada, l'obra de Monteverdi és el retrat minuciós de l'ascensió, acompanyada d'un grapat de víctimes col·laterals que no són pas models de virtut, del llit adúlter al tron d'una dona fatal.

Per fer creïble la trama, cal una Poppea de bon veure. Anne-Catherine Gillet reuneix tots els requisits de bellesa, agilitat de moviments, dots dramàtics i veu fresca i fàcil per ser una Poppea tan encisadora com manipuladora. El seu Nerone va ser una altra figura en alça de la lírica francòfona, Sophie Koch, que va seguir al peu de la lletra les directrius de Nicolas Joel, que convertien l'emperador romà en un nen malcriat, capriciós i voluble. Cantat, no cal dir-ho, amb una veu vellutada i mal·leable.

Xavier Cester
Avui