Cerca de notícies

Enquesta

Poètica de l'ordre

2/4/2006 |

 

Ser un gran compositor i tenir l'habilitat d'explicar amb claredat el propi credo artístic no són elements que sempre vagin en paral·lel. Igor Stravinsky pertany a la categoria de genis de la música sense cap problema per exposar el que pensava, còmode en la teoria i en la pràctica, com va quedar palès en les lliçons que va impartir a Harvard en el curs 1939-40 com a titular de la càtedra de Poètica de la prestigiosa universitat nord-americana. Són aquestes classes les que ara apareixen traduïdes en l'editorial Acantilado sota el títol de Poética musical, un volum que cap amant de l'art dels sons hauria de deixar passar, encara que sigui per dissentir d'algunes de les afirmacions del compositor rus -com es pot suposar, el cronista es va esbalair al llegir sobre "l'originalitat del tot gratuïta, sense fonament i que no arriba a dissimular la pobresa de la invenció" del nostre idolatrat Berlioz.

Al llarg de les lliçons, hi suren els eixos que marcarien la dilatada carrera de Stravinsky al llarg de les seves diverses etapes (en aquell moment estava immers de ple en l'anomenada fase neoclàssica), i que li donarien unitat. En la base de tot, "els elements sonors no constitueixen la música si no és a l'organitzar-se, i aquesta organització pressuposa una acció conscient de l'home". És a dir, ordre en lloc de caos, la recerca permanent de la unitat en contra de "les seduccions de la varietat", ja que "com més vigilat està l'art, més limitat i treballat, més lliure és". Hi ha a més una defensa inequívoca de la melodia, la qual "ha de conservar la seva jerarquia al cim dels elements que componen la música". Tot plegat lliga amb una reivindicació de la tradició entesa com a "força viva que anima i informa el present" i un rebuig frontal a la revolució entesa com a "ruptura de l'equilibri", "caos provisional", quan, justament "l'art és el contrari del caos", posició també aplicable a una pàgina que encara avui en dia sobta com La consagració de la primavera.

Al llarg del llibre hi ha dimonis davant dels quals abjura amb energia, com les "absurdes cacofonies" de les avantguardes mal enteses o el bolxevisme i la seva nefasta política cultural (el capítol dedicat a la música a la seva Rússia natal no té pèrdua, inclosa la coneguda admiració per Txaikovski), però qui s'emporta la palma és Wagner i la seva descendència musical. Una música, la de Wagner, que és "més improvisació que construcció en el sentit musical estricte". El text inclou la ja cèlebre afirmació que hi ha més substància a La donna è mobile que "en la retòrica i les vociferacions de la Tetralogia", així com la qualificació del leitmotiv com una "espècie de número de guarda-roba". Davant de l'artista demiürg romàntic, Stravinsky defensa l'homo faber, l'artesà d'arrel medieval, intel·lectual, en efecte, la missió del qual, però, "no és la de pensar, sinó la d'obrar". No hi ha dubte, no obstant, que Stravinsky va fer totes dues coses. I molt bé.

Xavier Cester
Avui