Cerca de notícies

Enquesta

Els límits del sistema

19/3/2006 |

 

Riccardo Muti actuava al Carnegie Hall de Nova York al capdavant de la Filharmònica de Viena, una combinació que genera diverses certeses, com que l'orquestra sonarà més filharmònica que mai, és a dir, que Muti explotarà la seva sonoritat natural, en lloc d'anar-hi en contra. En efecte, la Haffner de Mozart va ser seda pura, al·lèrgica a qualsevol violència historicista. Més que en les Dues imatges de Bartók, va ser en la Rapsòdia espanyola de Ravel allà on batuta i orquestra van aconseguir resultats tímbricament intoxicants. La curiositat d'escoltar aquesta combinació en tres danses d'El amor brujo de Falla s'acostava al morbo. Viena toca com els àngels i Muti té el tremp ideal per a aquesta música, tot i que el final va quedar confús per tanta empenta.

Empenta també mostrada per Gianandrea Noseda al fossat del Met a La forza del destino, en una representació que va ser la prova que Peter Gelb té raó i que el sistema del Met ja no dóna més de si. El muntatge de Giancarlo del Monaco no té els excessos del pijtor Zeffirelli ni els encerts del millor Zeffirelli; va ser una proposta plana, que no va tapar els descosits dramàtics de l'obra. A més, si jugues la carta realista, no pots anar amb canonades de fireta.

Els muntatges així només s'aguanten si es compta amb veritables monstres vocals. No va ser el cas. Tot i algun agut justet, Deborah Voigt va ser una notable Leonora, sense que el seu cant escrupolós llueixi de la mateixa manera en el repertori italià que en el germànic. Salvatore Licitra (Alvaro) desafina molt, i el Carlo de Mark Delavan va estar massa capficat a lluir aguts. Els màxims honors han de recaure en dos veterans de luxe que van establir una química entranyable: el Padre Guardiano de Samuel Ramey i el Fra Melitone de Joan Pons. Ni ells ni un Noseda que va conduir l'obra d'una revolada van evitar la freda reacció del públic novaiorquès.

Xavier Cester
Avui