Cerca de notícies

Enquesta

Peter Gelb: "El Met ha de deixar de ser una illa i captar nou públic"

16/3/2006 |

 

El nou director de la Metropolitan Opera House de Nova York pren a l'agost les regnes del teatre amb la ferma voluntat de revitalitzar-lo .

El proper 1 d'agost, Peter Gelb assumirà la direcció general d'un dels teatres d'òpera més importants del món, el Met de Nova York. Aquest antic agent artístic (a la poderosa CAMI) i productor videogràfic i discogràfic (va ser cap de Sony) pren el relleu de Joseph Volpe, el gestor que ha dut la nau del Met els darrers 16 anys. Gelb vol insuflar nous aires a una institució que ha quedat encartronada en l'actual panorama líric, un teatre associat sobretot al glamur de les grans estrelles del cant dins d'unes produccions sovint ultraconservadores. Captar nou públic sense perdre el vell és el gran repte.

En la presentació dels seus plans davant la premsa, va citar un dels seus predecessors, Rudolf Bing: "El Met ha d'adaptar els seus mètodes a les condicions dominants de l'època". Quines són aquestes avui en dia?

L'òpera és una forma artística que està més envellida que als anys 50, quan Bing va dir aquesta frase. Com passa en altres companyies, la taquilla és més fluixa, el públic es va fent gran i cal que el Met prengui accions de cara al futur. Necessitem més energia, i sense oblidar la base musical que ha estat el fonament de la grandesa del Met, cal incrementar el vessant teatral, fer més noves produccions. Hem d'atreure els principals directors d'escena per crear una atmosfera teatral que sigui estèticament moderna.
A quin tipus de muntatges es refereix?
Un exemple seria La flauta màgica, que no vaig programar jo, amb posada en escena de Julie Taymor, estrenada la temporada passada i que ha tornat aquesta amb les entrades exhaurides. Hem atret tant el públic fidel al Met com espectadors més joves interessats per la reputació artística de Taymor.
En resum, la quadratura del cercle, captar nou públic sense alienar el de sempre.
És cert que la mitjana d'edat al Met és d'uns 60 anys, però és un públic molt sofisticat, si no, no vindria a l'òpera. Per això crec que estarà obert al tipus de produccions que durem.

En tot cas, les primeres reaccions han estat de recel.
Han estat reaccions basades més en la por al canvi que no en els meus plans reals. Els directors que penso dur són grans narradors d'històries, no pas els que fan muntatges radicals, que solen ser titllats d'eurotrash, sinó directors amb una forta imaginació visual als quals no els cal destruir els arguments per ser creatius.

En quins noms pensa?
Per exemple, Robert Lepage serà el director, a partir de la temporada 2010-11, d'un nou Anell dels Nibelungs. Altres noms per a la temporada 2009-10 [la primera íntegrament dissenyada per Gelb] són Luc Bondy, que farà Els contes de Hoffmann amb Rolando Villazón i Ana Netrebko, Patrice Chéreau amb De la casa dels morts de Janácek, Mary Zimmermann, que va triomfar a Broadway amb Metamorphoses i que es farà càrrec d'Armida de Rossini amb Renée Fleming, i Matthew Bourne i Richard Eyre, que codirigiran Carmen amb Angela Gheorghiu i Roberto Alagna. Molts muntatges del Met estaven massa aferrats al passat, cal pensar cap endavant, ja que aquesta direcció artística és la que durà l'èxit. Per això, incrementarem fins a set el nombre de nous muntatges per temporada. De fet, el setembre vinent, per primer cop en 20 anys, obrirem temporada no amb una gala sinó amb un nou muntatge, Madama Butterfly dirigida per Anthony Minghella.

Directors com Calixt Bieito o Peter Konwitschny no deuen estar en la seva agenda.
Només vull aconseguir la satisfacció del públic. Respecto el dret de teatres com el de Munic de presentar, per exemple, un Rigoletto ambientat en El planeta dels simis, però això no és el que faré al Met. A més, les grans idees dramàtiques perden el seu impacte si la música no està ben servida.

Per tant, no descuidarà la presència d'estrelles del cant. Tindrem encara més grans cantants que abans. Noms com Ana Netrebko, Rolando Villazón i Renée Fleming s'han compromès a fer dues produccions l'any al Met, Karita Mattila farà per primer cop Tosca amb nosaltres. Aquests cantants accepten el repte també perquè es tracta de nous muntatges i no reposicions de produccions que tenen 20 o 30 anys. Això s'acabarà, no hem de tractar el Met com si fos un museu. En aquesta línia, a més d'estrenar la propera temporada The First Emperor, de Tan Dun, amb posada en escena de Zhang Yimou, he encarregat una òpera per al 2010 a l'argentí Osvaldo Golijov i hem establert un acord amb el Lincoln Center Theater perquè autors com Adam Guettel, Michael John La Chiusa, Wynton Marsalis o Rufus Wainwright puguin desenvolupar noves òperes.
Com s'adaptarà el Met a les noves tecnologies?

Si parlem d'òpera, hem d'anar a buscar grans formats. Si aconseguim un acord amb els sindicats del teatre sobre els drets, podrem fer transmissions via satèl·lit en cinemes arreu del país que comptin amb equips digitals d'alta definició. Sabem que les transmissions radiofòniques compten amb 2,5 milions d'oients, per tant, a Amèrica hi ha un públic fidel que pot anar a aquests centenars de sales per gaudir en una gran pantalla de l'espectacle. Un altre pas seria crear subscripcions per Internet de banda ampla per a gravacions en vídeo o àudio, i crear a més un arxiu de les transmissions radiofòniques disponibles.

L'actitud dels sindicats sobre els drets ha fet que moltes orquestres americanes faci anys que no graven ni un disc. Creu que se'n sortirà?

Només pel fet que això ha estat un desastre tant per a la indústria discogràfica com per als sindicats fa que cregui en la viabilitat del projecte. Els músics veuen que la taquilla no és bona i que no reben diners per gravacions. La idea és demostrar que l'òpera encara és viva i que es poden crear ponts cap a públics més amplis. Hem de tornar a estar al mainstream de la cultura, girar el pendent descendent en què està la música i l'òpera. Quan em van proposar la feina, vaig dir que el Met era una illa isolada. Hem d'acabar amb aquest aïllament, jo sempre he treballat de forma global, el món cada cop és més petit.

El Met és un teatre de finançament privat, amb un 40 per cent del pressupost de donacions i un 60 per taquilla i altres ingressos. Comptarà amb recursos suficients per fer realitat els seus projectes?

Per a la present temporada el pressupost és de 220 milions de dòlars, però és necessari incrementar el patrocini i la taquilla. Els meus plans crec que poden revifar el perfil del Met. Ara tenim una ocupació del 78 per cent. Amb més noves produccions que esperem que esgotin les entrades, s'aconseguirà cobrir els costos d'aquests muntatges en 1 o 2 anys, i, a més, els patrocinadors tindran més interès a veure el seu nom associat a aquestes obres. Per tant, més taquillatge, més donacions i, alhora, més atmosfera de glamur i excitació per al teatre.

Xavier Cester
Avui